My affections

Gustav Klimt (1862-1918), Roses under the Trees(c. 1905).


«I declare, said I, clapping my hands cheerily together, that were I in a desert, I would find out wherewith in it to call forth my affections: – if I could not do better, I would fasten them upon some sweet myrtle, or seek some melancholy cypress to connect myself to; – I would court their shade, and greet them kindly for their protection. – I would cut my name upon them, and swear they were the loveliest trees throughout the desert: if their leaves wither’d, I would teach myself to mourn; and, when they rejoiced, I would rejoice along with them..»

«—Declaro —vaig dir picant de mans alegrement— que, en un desert que estigués, hi trobaria alguna cosa que despertés el meu interès. Si no podia fer res millor, recorreria a alguna fragant mata de murta o m’identificaria amb la melangia d’un xiprer. En cercaria l’ombra i m’acolliria a la seva protecció amb agraïment. Hi  gravaria el  meu nom i juraria que eren els  arbres més esplèndids del desert. Si se’ls pansien les fulles, me’n condoldria, i quan reviscolessin, ensems amb ells jo reviscolaria.»

Laurence Sterne (1713-1768), Un viatge sentimental per França i Itàlia [A Sentimental Journey Trough France and Italy, 1768]. Traducció de Joaquim Mallafré. Barcelona: Destino, 2001, p. 54.
Anuncis

Apatia

Gustav Klimt (1862-1918), Frau bei der Selbstbefriedigung [Masturbation] (1913).


«No busqueu en l’apatia la redempció,
l’estremiment és el millor que hi ha dins l’home;
per molt que el món fa pagar car el sentiment,
commogut, l’home sent profundament                                                               [l’immens

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, vv. 6.271-6.2774. (Segona part de la tragèdia, acte primer)

Família

Gustav Klimt (1862-1918), Danae (1907-1908). Viena, col·lecció particular.


«Durant molt temps, vaig ignorar totalment la història de la meva família. Tot era perfecte o gairebé, en el millor dels mons. No se sol explicar als nens el que va passar abans que ells existissin. Primer són massa petits per entendre-ho, després són massa gran per escoltar, més tard no tenen temps i en acabat és massa tard. És propi de la vida de la família. Vivim plegats com si ens coneguéssim però ho ignorem tot els uns dels altres. S’esperen miracles de la nostra consanguinitat: harmonies impossibles, confidències absolutes, fusions viscerals. Ens conformem amb la mentida tranquil·litzadora de la nostra parentela.»
Jean Michel Guenassia (*1950), El club dels optimistes incorregibles (2009), traducció d’Eulàlia Sandaran, Barcelona, Ed. 62, 2010, p. 31.