Gustav Klimt (1862-1918), Roses under the Trees(c. 1905).
«I declare, said I, clapping my hands cheerily together, that were I in a desert, I would find out wherewith in it to call forth my affections: – if I could not do better, I would fasten them upon some sweet myrtle, or seek some melancholy cypress to connect myself to; – I would court their shade, and greet them kindly for their protection. – I would cut my name upon them, and swear they were the loveliest trees throughout the desert: if their leaves wither’d, I would teach myself to mourn; and, when they rejoiced, I would rejoice along with them..»
«—Declaro —vaig dir picant de mans alegrement— que, en un desert que estigués, hi trobaria alguna cosa que despertés el meu interès. Si no podia fer res millor, recorreria a alguna fragant mata de murta o m’identificaria amb la melangia d’un xiprer. En cercaria l’ombra i m’acolliria a la seva protecció amb agraïment. Hi gravaria el meu nom i juraria que eren els arbres més esplèndids del desert. Si se’ls pansien les fulles, me’n condoldria, i quan reviscolessin, ensems amb ells jo reviscolaria.»
Laurence Sterne (1713-1768), Un viatge sentimental per França i Itàlia [A Sentimental Journey Trough France and Italy, 1768]. Traducció de Joaquim Mallafré. Barcelona: Destino, 2001, p. 54.
El Sentit de la Paraula 