Anotació

Lloat sigui…!

Richard Avedon, Rudolf Nureyev, 1961.

 
 

«¿Llavors per què us referiu a ell de manera tan poc favorable? ¿Potser perquè ens hem tornat oficiosos i ens plau censurar-ho tot? ¿Potser perquè l’ímpetu de les ànimes ardents resulta ofensiu o ridícul als mediocres? ¿Potser perquè l’enginy desconcerta els babaus? ¿Perquè massa sovint ens agrada prendre les converses per fets? ¿Perquè l’estupidesa és frívola i mesquina? ¿Perquè als homes seriosos només els sembla seriós el que és banal? ¿Perquè només acceptem la mediocritat, i tota la resta ens resulta aliena?

»Lloat sigui el que fou jove durant la seva joventut, lloat el que va madurar quan tocava, el que va saber resistir el glaç de la vida a mesura que passaven els anys, el que mai no es va lliurar a somnis absurds, el que no va evitar la societat a la moda, el que als vint anys era un dandi o un llibertí i als trenta va fer un bon casament, el que als cinquanta es va treure de sobre els deutes, el que va saber guanyar fama, diners i glòria, aquell del qual sempre s’ha dit i es dirà: vet aquí un home com cal! Que trist pensar que la joventut ens fou atorgada debades, que la vàrem trair a cada moment, que ens va enganyar, que els nostres millors desitjos, que els somnis d’una imaginació fresca s’han anat pansint un darrer l’altre com es podreixen les fulles a la tardor! Resulta insuportable contemplar, en imaginar el futur, un enfilall de banquets, veure la vida com un ritual buit de sentit, i seguir les passes de la massa decent sense participar dels seus punts de vista i passions.»

Alexandre S. Puixkin (1799-1837), Eugeni Oneguin (1823-1832). Traducció de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona : Columna, 2001, cap. VIII, pp. 214-215.

 
 
Anuncis
Anotació

Aigua serena

Richard Avedon, Rudolf Nureyev, dancer, Paris, July 25, 1961.

                                                                         Uns wiegen lassen, wie
                                                                Aus schwankem Kahne der See.
                                                                                        Hölderlin

 

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.
I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

Carles Riba (1893-1959), Estances. Llibre segon (1930), 6.