Solucions

Giorgione (1477-1510), Judit. Sant Petersburg, Museu de l’Hermitage.


«Avui ho començo a entendre. Només es pot triar entre solucions dolentes.»
Jean Michel Guenassia (*1950), El club dels optimistes incorregibles (2009), traducció d’Eulàlia Sandaran, Barcelona, Ed. 62, 2010, p. 68.


Anuncis

La cambra cuirassada

Ramon Casas (1866-1932), La Sargantain, 1907. Barcelona, Cercle del Liceu.


«Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d’una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada. […] Tot i que només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt. La biografia que deixem rere nostre com el rastre d’una serp a l’arena: vet aquí un artifici que sovint ens conforta. Al capdavall no és tan diferent de l’arriscada interpretació d’un somni. Agafem quatre o cinc escenes que rescatem just quan ens despertem, sensacions que només som capaços de reconèixer veladament, com objectes que unim amb un fil narratiu perquè el resultat sigui comprensible. Però la vida és una altra cosa. El sentit d’una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada dia sense ser-ne conscients. Per això, quan les vivim, la majoria de situacions no tenen un significat especial. El miratge del sentit ve després. Seiem en un cafè, parlem amb un amic i justifiquem el nostre passat mirant enrere. L’ordenem. De la necessitat d’entendre els nostres dies, en fem una virtut. Aquest procés tampoc no és gaire diferent del fet de resumir unes vacances d’estiu amb una postal idíl·lica, esgrafiada amb quatre tòpics i enviada a última hora (perquè els nostres parents o amics la rebin quan ja som de nou a casa, sans i estalvis). Reduïm la vida a unes quantes paraules, la simplifiquem, però el seu sentit autèntic és complexitat, contradicció, incertesa.»
Jordi Puntí (*1967), Maletes perdudes. Barcelona: Empúries, 2010, p. 398.


Ozymandias

Escena final de Planet of the Apes (1968, Franklin J. Schaffner, dir.).


Ozymandias
I met a traveller from an antique land
Who said: ‘Two vast and trunkless legs of stone
Stand in the desert. Near them, on the sand,
Half sunk, a shattered visage lies, whose frown,
And wrinkled lip, and sneer of cold command,
Tell that its sculptor well those passions read
Which yet survive, stamped on these lifeless things,
The hand that mocked them and the heart that fed.
And on the pedestal these words appear —
“My name is Ozymandias, king of kings:
Look on my works, ye Mighty, and despair!”
Nothing beside remains. Round the decay
Of that colossal wreck, boundless and bare
The lone and level sands stretch far away.’
Percy Bysshe Shelley (1792-1822), Ozymandias (1818).
Vaig conèixer un viatger d’un antic país / Que va dir: “Dues vastes cames de pedra sense tronc / S’aixequen al desert. Prop d’elles, a la sorra, / Mig soterrades, reposa un rostre destrossat. El seu semblant, / Els seus llavis arrugats, el seu fred gest de domini i menyspreu / confirmen que el seu autor va comprendre aquestes passions / que, gravades en pedres inerts, sobreviuen / a la mà que va saber copiar-les amb menyspreu /i al mateix cor que las va alimentar. / Cisellades sobre aquestes coses sense vida / Prou va llegir el seu escultor les passions que encara sobreviuen / la mà i el cor d’aquell qui les sustentà. / I apareixen al pedestal aquestes paraules: / «Em dic Ozimàndies, rei de reis. / Contempla les meves obres, tu, poderós i desespera.» / Res roman. Al voltant de la decadència / D’aquesta immensa ruïna, il·limitada i despullada / S’estén llunyana la sorra solitària. (Traducció Yarhel/Enric Quílez.)



Memòries

Picasso (1881-1973), Dues germanes (La trobada), 1902. Sant Petersburg, Museu de l’Hermitage.


«Sempre tenim por de perdre la memòria i aquesta és la font dels nostres mals. Només es viu bé en l’oblit. La memòria és el pitjor enemic de la felicitat. La gent feliç oblida.»
Jean Michel Guenassia (*1950), El club dels optimistes incorregibles (2009), traducció d’Eulàlia Sandaran, Barcelona, Ed. 62, 2010, p. 327.

Un món sense llibres

Caspar David Friedrich (1774-1840), On a Sailing Ship, 1818-1820. Sant Petersburg, Museu de l’Hermitage.



«Hay quienes no pueden imaginar un mundo sin pájaros, hay quienes no pueden imaginar un mundo sin agua; en lo que a mí se refiere, soy incapaz de imaginar un mundo sin libros. A lo largo de la historia el hombre ha soñado y forjado un sinfín de instrumentos. Ha creado la llave, una barrita de metal que permite que alguien penetre en un vasto palacio. Ha creado la espada y el arado, prolongaciones del brazo del hombre que los usa. Ha creado el libro, que es una extensión secular de su imaginación y, de su memoria. A partir de los vedas y, de las biblias, hemos acogido la noción de libros sagrados. En cierto modo, todo libro lo es. En las páginas iniciales de El Quijote, Cervantes dejó escrito que solía recoger y leer cualquier pedazo de papel impreso que encontraba en la calle.
»Cualquier papel que encierra una palabra es el mensaje que un espíritu humano manda a otro espíritu. Ahora, como siempre, el inestable y precioso mundo puede perderse. Sólo pueden salvarlo los libros, que son la mejor memoría de nuestra especie.
»Hugo escribió que toda biblioteca es un acto de fe; Emerson, que es un gabinete donde se guardan los mejores pensamientos de los mejores; Carlyle, que la mejor universidad de nuestra época la forma una serie de libros. Al sajón y al escandinavo les maravillaron tanto las letras, que les dieron el nombre de runas, es decir, de misterios, de cuchicheos.
»Pese a mis reiterados viajes, soy un modesto Alonso Quijano que no se ha atrevido a ser don Quijote y que sigue tejiendo y destejiendo las mismas fábulas antiguas. No sé si hay otra vida. Si hay otra, deseo que me esperen en su recinto los libros que he leído bajo la luna con las mismas cubiertas y las mismas ilustraciones, quizá con las mismas erratas, y los que me depara aún el futuro.
»De los diversos géneros literarios, el catálogo y la enciclopedia son los que más me placen. No adolecen, por cierto, de vanidad. Son anónimos como las catedrales de piedra y como los generosos jardines.
»No veré, por cierto, los textos que su diligencia ha juntado, pero sé que desde el otro hemisferio me beneficiarán de algún modo y que serán de grata lectura.»
Jorge Luis Borges (1899-1986), «Hay quienes no pueden imaginar un mundo sin pájaros», El País (09-10-1985).


La Terra Promesa

L’activista hindú Anna Hazare, considerat per molts un nou Gandhi, ha iniciat una vaga de fam en contra de la corrupció a l’Índia. Empresonat pel govern per tal d’evitar aquesta iniciativa, va haver de ser alliberat gràcies a la pressió popular multitudinària. Foto: Mustafa Quraishi/AP.


«Diuen que no cal que un projecte pugui sortir bé per iniciar-lo; és una gran veritat. El que és propi de la convicció i de l’esperança escapa a la lògica. Quan un home realitza el seu somni, no hi ha raó, ni fracàs, ni victòria. El més important a la Terra Promesa no és la terra, és la promesa.»
Jean Michel Guenassia (*1950), El club dels optimistes incorregibles (2009), traducció d’Eulàlia Sandaran, Barcelona, Ed. 62, 2010, p. 327.