Vagància

Sergio Belinchón, Ciudades efímeras.

«Hi ha determinats temperaments que estan destinats a quedar fatalment destruïts per la vida d’aquests pobles. Hi ha persones que necessiten una determinada quantitat d’il·lusions per mantenir erecta la seva columna vertebral; aquests pobles, d’il·lusió, no en donen ni en mantenen cap. Són pobles sense passions de batec important, que han eliminat del seu clos tot rastre de possibilitat que ultrapassi el mer interès personal immediat. En la manera d’ésser d’aquesta gent, hi és sempre soma, immediata, la insondable psicologia pagesa; són pagesos que s’han tornat comerciants i han hagut d’esdevenir coherents per la pràctica comercial. “De les il·lusions, ja en posarem un bon tros a l’olla…!”, diuen, reflectint la veu ancestral. Les il·lusions són una rèmora, un destorb negatiu, innecessari, improductiu. El que és indispensable, la primera virtut humana, és la vivor personal. Ésser viu, cada dia més viu, ésser viu com la tinya, aquest és l’ideal universal. El motor de la vida d’aquests pobles no és una forma o altra d’il·lusió; és una forma o altra de vivor. El seu entrellat és un entrellat de vivor excitada, fabulosament excitada per la vagància. Aquella espècie de remor somiosa que flota sobre aquestes localitats i que els poetes de diumenge a la tarda han comparat amb el brunzit del buc d’abelles, en realitat és produïda per la sonsònia de la vagància. Per a alguns temperaments, resistir aquesta vagància es fa molt difícil. Es necessita ésser molt elegant i molt ben construït per resistir, decentment, la vagància. És un estat que us arrasa l’esperit i la voluntat. Totesles il·lusions hi naufraguen i el volum d’aquest naufragi és proporcional al gruix de les il·lusions i de la sensibilitat que hom havia, de jove, presentat. La vida deixa de tenir la menor utilitat, la més vaga motivació, és el no-res absolutament assegurat —el no-res cobert per l’avorriment més espès i més vast. Les darreres facultats d’observació i de reflexió d’aquestes pelleringues locals els converteixen en llengües viperines, en inadaptats sistemàtics, en uns delirants de la més agra mordacitat.»

Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, pp. 44-45.