Anotació

La bellesa que tot ho venç

Bettina Rheims, INRI, Herodias with the head of John the Baptist, Elisabetta Sirani, 1997

INRI, Herodias with the head of John the Baptist, Elisabetta Sirani, by Bettina Rheims, 1997.

 

«[…] però l’home més tossut doblega a l’acte

la voluntat davant la bellesa que tot ho venç.»

 

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, vv. 8.522-8.523. (Segona part de la tragèdia, acte tercer)

 

 

Anuncis
Anotació

Di sprezzo degno

Bettina Rheims - I.N.R.I

Bettina Reims, I.N.R.I. (1998).

 

Di sprezzo degno se stesso rende

Chi pur nell’ira la donna offende.

 

 La traviata (1853), de Giuseppe Verdi (1813-1901), basada en un llibret de Francesco Maria Piave, inspirat en la novel·la d’Alexandre Dumas fill, La Dama de les Camèlies [La dame aux Camélias, 1848].

 

 

 

 

Com una almoina que se’m fes


Fotografia: Bettina Rheims.

jo em donaria a qui em volgués 
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés. 
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés. 
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés. 
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
 
22-23 d’octubre del 1940

Josep Palau i Fabre (1917-2008), Poemes de l’Alquimista, 1952.

Víctor Jara (1932-1973),  «Te recuerdo Amanda» (Pongo en tus manos abiertas…, 1969).

Érem somni de tots

Bettina Rheims, I.N.R.I. (1999)

PASSÀVEM PER CORRIOLS NOCTURNS AMB GAVETES AL CAP CURULLES D’INÚTILS CIMENTS. ENS MIRÀVEM I NO ENS CONEIXÍEM. ELLES TAMBÉ HI EREN, AL PEU DE LES FONTS ESTRONCADES.
Delejàvem la mort per fosques travesseres
Amb els braços alçats. I dèiem: —Tu, ¿qui ets?
¿I aquell?— Puix que érem molts, moreus, hi érem tots.
Mireu: elles també, opulentament nues,
Amb els braços enlaire, i moreues, al caire
Dels abismes vesprals, en errívols trencalls,
Collint de l’Arbre Intacte el fruit iridescent,
O amb frèjols fils de nit teixint malla secreta. 
Delejàvem la mort per burgs arborescents. 
Érem cors calcinats a l’octubrer viratge
Que arribàvem, vençuts, als suburbis tardans;
Gustàvem, barbullents, els beuratges novells
I ens vèiem transparents, i, torbats, ens miràvem
Quan l’or dels àlbers mor i neixen les estrelles.
Ens escoltàvem, sords al bleix dels blats, plaent,
Ensumàvem les pells i ens tocàvem, carnals
Vora els frèvols mallols d’una mar que fumeja.
Delejàvem l’amor en els molls clandestins. 
Delejàvem fondals amb aigualls i fullaca
I planyívoles fonts en nocturns santmarçals,
Braços enlaire. I dèiem: —Tu, ¿qui ets? ¿I aquell?—
(L’espantall de cad’u a la plaça sense armes,
Bouers d’ull avetós plantats a la carena
Per senyalar el camí d’impúbers penitents,
Anònims ceretans amb fòssils a les mans
Inscrits, elles també!, als almanacs de pedra.) 
Delejàvem la mar, i érem troncs i érem brancs. 
Érem tots, braç alçat, herois sense llegenda,
Matinada i crepuscle del dia indistint.
Caminàvem balmats; ens aturàvem, erts,
Reculàvem: —¿I tu? ¿I aquells? ¿I qui són elles?—
(Vessàvem olis purs als patis mil·lenaris.)
En la gran nit comuna érem somni de tots:
Ombres d’ombres en creu —murmuris convergents!—
Damunt un mur de mar sense fossats ni portes. 
Delejàvem plegats pels rocs del Cap de Creus. 
  
                                                                                 Port Lligat, 1933 
J. V. Foix (1893-1987), Les irreals omegues (1949). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, IV, pp. 27-31. (Obra poètica, IV)

Camins i raons

Simply Red, per Bettina Rheims.


«Quants camins pren i quines raons es dóna el cor per arribar a allò que vol!»
Alexandre Dumas (1824-1895), La dama de les camèlies (La dame aux camélias, 1848). Traducció de Lídia Anoll. Barcelona, Adesiara, 2012, p. 69.