Francisco de Goya (1746-1828), Átropos o Las Parcas (Pinturas negras, 1819–1823). Madrid, Museo del Prado.
«Hi ha gent —jo entre ells— que detesta els finals feliços. Ens sentim estafats. El mal és la norma. Elfat no s’ha de manipular.»
Fats
Vladímir NABOKOV
Seria fantàstic dissoldre’s en el paisatge!
Hainan, China. A man takes a dip in a river in Qionghai. Photograph: Ed Jones.
«No sé si s’ha observat mai que una de les característiques principals de la vida és l’aïllament. Si no ens recobreix una pel·lícula de carn, ens morim. L’home existeix a condició que estigui separat del que l’envolta. El crani és un casc d’astronauta. Si te’l treus, és la fi. La mort és el despullament, la mort és comunió. Seria fantàstic dissoldre’s en el paisatge, però fer-ho suposa l’extinció del tendre ego.»
Vladimir Nabokov (1899-1977), Pnin (1957). Traducció de Marta Pere. Barcelona: RBA La Magrana , 2013, p. 19.
Education!
Vintage Photography.
«Després passaven a les converses entre col·legues pròpies dels professors europeus a l’estranger, amb sospirs i gestos del cap, sobre “el típic estudiant universitari americà” que no sap res de geografia, és immune al soroll i es pensa que els estudis només són un mitjà per arribar a tenir una feina ben pagada.»
«Next, they switched to the usual shop talk of European teachers abroad, sighing and shaking heads over the ‘typical American college student’ who does not know geography, is immune to noise, and thinks education is but a means to get eventually a remunerative job.»
Vladimir Nabokov (1899-1977), Pnin (1957). Traducció de Marta Pere. Barcelona: RBA La Magrana , 2013, cap. 5, p. 123.
Bufanúvols
Pantà de Foix. Foto: Xavier Gómez, 2010.
«El que realment atreia el lector rus era el fet que en els herois de Txékhov reconeixia el tipus de l’intel·lectual rus, un ésser estrany i patètic que és poc conegut a l’estranger i que no pot existir a la Rússia dels soviets. L’intel·lectual de Txékhov era un home en qui s’unia la més profunda honestedat humana amb una incapacitat gairebé ridícula per fer realitat els seus ideals i principis; un home consagrat a la bellesa moral, al benestar del seu poble, al bé de l’univers, però incapaç de fer res de profit en la seva vida particular; que va desgranant la seva existència provinciana en una nebulosa de somnis utòpics; que sap del cert què és bo, què és allò pel qual val la pena de viure, però que alhora es va enfonsant progressivament en el fangar d’una existència avorrida, monòtona, desgraciada en l’amor, irremissiblement ineficaç en tot: un home bo que no és capaç de fer el bé. Aquest és el personatge que transita, disfressat de metge, d’estudiant, de mestre de poble, de molts altres oficis, per tots els contes de Txékhov.»
«Txékhov troba un especial plaer artístic en fixar totes les delicades varietats d’aquesta mena d’intel·lectual rus d’abans de la guerra i de la revolució. Aquells homes sabien somiar; no sabien governar. Destrossaven les seves vides i les dels altres, eren necis, dèbils, inútils, histèrics; però Txékhov insinua: beneït sigui el país que pot produir aquesta mena d’homes. Perdien ocasions, defugien l’acció, passaven nits en blanc projectant mons que no eren capaços de construir; però el sol fet que uns homes això hagin viscut i probablement continuïn vivint, no sabem on ni com, a la implacable i sòrdida Rússia d’avui, és una promesa d’un futur millor per al món en general; perquè potser la més admirable de totes les admirables lleis de la naturalesa sigui la supervivència del més dèbil»
«Jo recomano vivament reprendre tantes vegades com sigui possible els llibres de Txékhov (fins i tot en les traduccions que ha hagut de sofrir) i llegir-los com han de ser llegits, somiant a través d’ells. En una era de formidables Goliats, convé llegir coses sobre Davids delicats.»
Extractes del Curso de literatura rusa, de Vkadímir Nabókov. Programa de mà de Les tres germanes, d’Anton Txékhov, direcció de Carlota Subirós, Teatre Lliure, 2011.
Light of my life
Steve Richard.
Lolita, light of my life, fire of my loins. My sin, my soul. Lo-lee-ta: the tip of the tongue taking a trip of three steps down the palate to tap, at three, on the teeth. Lo. Lee. Ta. She was Lo, plain Lo, in the morning, standing four feet ten in one sock. She was Lola in slacks. She was Dolly at school. She was Dolores on the dotted line. But in my arms she was always Lolita.
Vladimir Nabokov (1899-1977), Lolita, 1955.
Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva. Lo-li-ta: la punta de la llengua fa tres passets per anar a petar, al tercer, contra les dents. Lo. Li. Ta.
Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita.
Vladímir Nabokov (1899-1977), Lolita, 1955. Traducció Josep Daurella. Barcelona: Edhasa, 1987.
El Sentit de la Paraula 