Món

Francis Bacon (1909-1992), Portrait of Lucian Freud(1965).

«En aquest món tot el que és bo no pot deixar de tenir coses dolentes, i sempre en té més de dolentes que de bones.»
Anton Txèkhov (1860-1904), Una història avorrida (1889). Traducció d’Àngels Llòria. Barcelona, Minúscula, 2010, p. 77.
Anuncis

Destrossant els nervis

Drew Barrymore fotografiada per Mark Seliger per a Rolling Stone el 1995.


«El director em va dir: “No el faig fora per respecte al seu honorable pare, que si no, ja faria temps que hauria sortit volant d’aquí.” I jo li vaig contestar: “Excel·lència, m’afalagueu més del compte en suposar-me capaç de volar.” Després vaig sentir que demanava: “Enduguin-se aquest senyor; em destrossa els nervis.»

Anton Thékhov, La meva vida. Relat d’un home de províncies, traducció d’Àngels Llòria, Barcelona, Minúscula, 2011, p. 7.






Conversa

Shirley MacLaine i Jack Lemmon a L’apartament (The Apartment, 1960), dirigida per Billy Wilder.



«Quina mena de vida es pot tenir sense una bona conversa?»
Anton Thékhov, La meva vida. Relat d’un home de províncies, traducció d’Àngels Llòria, Barcelona, Minúscula, 2011, p. 117.


Art

Jean Cocteau (1889-1963), cartell per als Ballets Russes.


«L’art proporciona ales i et fa volar lluny, molt lluny! Aquell que ja està fart de la brutícia, dels interessos mesquins i insignificants, aquell que se sent indignat, ofès i revoltat, només pot trobar pau i satisfacció en la bellesa.»

Anton Thékhov, La meva vida. Relat d’un home de províncies, traducció d’Àngels Llòria, Barcelona, Minúscula, 2011, p. 127.


Hem mort el llop!

Photo of President Obama, Joe Biden and Hillary Clinton Watching the Events of bin Laden’s Death in the Situation Room of the White House, May 1, 2011.



«Amb tristesa em miro la nostra generació!


[Vers de Mikhaïl Lérmontov (1814-1841)]


Anton Txèkhov (1860-1904), Una història avorrida (1889). Traducció d’Àngels Llòria. Barcelona, Minúscula, 2010, p. 71.


Com la dels enterramorts shakesperians

Frans Hals (1580-1666), Portrait of René Descartes (c. 1649-1700). París, Musée du Louvre.
«El més característic de la seva manera de parlar és el constant to burlesc, una mena de barreja de filosofia i bufonada, com la dels enterramorts shakespearians. Sempre parla de coses serioses, però mai no ho fa seriosament. Els seus judicis sempre són crus i injuriosos, però gràcies al seu to suau, pausat i bromista sembla com si la cruesa i la injúria no et ferissin l’oïda, i t’hi acostumes aviat.»
Anton Txèkhov (1860-1904), Una història avorrida (1889). Traducció d’Àngels Llòria. Barcelona, Minúcula, 2010, p. 66.


Bufanúvols

Pantà de Foix. Foto: Xavier Gómez, 2010.


«El que realment atreia el lector rus era el fet que en els herois de Txékhov reconeixia el tipus de l’intel·lectual rus, un ésser estrany i patètic que és poc conegut a l’estranger i que no pot existir a la Rússia dels soviets. L’intel·lectual de Txékhov era un home en qui s’unia la més profunda honestedat humana amb una incapacitat gairebé ridícula per fer realitat els seus ideals i principis; un home consagrat a la bellesa moral, al benestar del seu poble, al bé de l’univers, però incapaç de fer res de profit en la seva vida particular; que va desgranant la seva existència provinciana en una nebulosa de somnis utòpics; que sap del cert què és bo, què és allò pel qual val la pena de viure, però que alhora es va enfonsant progressivament en el fangar d’una existència avorrida, monòtona, desgraciada en l’amor, irremissiblement ineficaç en tot: un home bo que no és capaç de fer el bé. Aquest és el personatge que transita, disfressat de metge, d’estudiant, de mestre de poble, de molts altres oficis, per tots els contes de Txékhov.»
«Txékhov troba un especial plaer artístic en fixar totes les delicades varietats d’aquesta mena d’intel·lectual rus d’abans de la guerra i de la revolució. Aquells homes sabien somiar; no sabien governar. Destrossaven les seves vides i les dels altres, eren necis, dèbils, inútils, histèrics; però Txékhov insinua: beneït sigui el país que pot produir aquesta mena d’homes. Perdien ocasions, defugien l’acció, passaven nits en blanc projectant mons que no eren capaços de construir; però el sol fet que uns homes això hagin viscut i probablement continuïn vivint, no sabem on ni com, a la implacable i sòrdida Rússia d’avui, és una promesa d’un futur millor per al món en general; perquè potser la més admirable de totes les admirables lleis de la naturalesa sigui la supervivència del més dèbil»
«Jo recomano vivament reprendre tantes vegades com sigui possible els llibres de Txékhov (fins i tot en les traduccions que ha hagut de sofrir) i llegir-los com han de ser llegits, somiant a través d’ells. En una era de formidables Goliats, convé llegir coses sobre Davids delicats.»
Extractes del Curso de literatura rusa, de Vkadímir Nabókov. Programa de mà de Les tres germanes, d’Anton Txékhov, direcció de Carlota Subirós, Teatre Lliure, 2011.