Anotació

Coffee

Roy Lichtenstein Cup of Coffee  (1961)

Roy Lichtenstein, Cup of Coffee  (1961).

 

«Voltaire, per cert, havia dit a un metge jove que censurava el cafè amb el mateix mal nom de “verí lent”: “Teniu raó, amic meu; no obstant això, és lent, i esgarrifosament lent; perquè n’he estat bevent aquests últims setanta anys, i encara no m’he mort”.»

 

«Voltaire, by the way, had said to a young physician who denounced coffee under the same bad name of a “slow poison”, “You’re right there, my friend, however; slow it is, and horribly slow; for I have been drinking it these seventy years, and it has not killed me yet”.»

 

Thomas De Quincey (1785-1859), Els últims dies d’Immanuel Kant [The Last Days Of Immanuel Kant, 1827]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2013, p. 51.

 

 

 

Anotació

Between the number of the Graces and the Muses

Fotograma de la pel·lícula Nebraska (Alexander Payne, dir., 2013), protagonitzada per Bruce Dern i Will Forte.

«[Kant] era un observador puntual de la norma de Lord Chesterfiel: és a dir, que el nombre de convidats a dinar, comptant-hi ell mateix, no hauria de ser inferior al nombre de les Gràcies [3], ni excedir el de les Muses [9].»

«[…] for he was a punctual observer of Lord Chesterfield’s rule —that his dinner party, himself included, should not fall below the number of the Graces nor exceed that of the Muses.»

Thomas De Quincey (1785-1859), Els últims dies d’Immanuel Kant [The Last Days Of Immanuel Kant, 1827]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2013, p. 14.

Oh, happy February!

Springfield, Illinois. The sun sets on the opening day of the Illinoisstate fair. Photograph: Seth Perlman.
 
 

«Cal notar que, en el llibre memoràndum que he esmentat abans, hi vaig trobar un fragment d’una antiga cançó (inserit per Kant, i datat a l’estiu, uns sis mesos abans del moment de la seva mort), que expressava que el febrer era el mes en què la gent havia de dur una càrrega menor, per la raó òbvia que era entre dos i tres dies més curt que els altres; i el sentiment amb què concloïa era expressat en una to de patetisme curiós a tal efecte: “Oh, feliç Febrer! en què l’home ha de suportar menys coses —menys dolor, menys pena, menys remordiments!”.»

«It is remarkable that, in the memorandum book which I have before mentioned, I found a fragment of an old song (inserted by Kant, and dated in the summer about six months before the time of his death) which expressed that February was the month in which people had the least weight to carry, for the obvious reason that it was shorter by two and by three days than the others; and the concluding sentiment was in a tone of fanciful pathos to this effect: “Oh, happy February! in which man has least to bear —least pain, least sorrow, least self- reproach!”.»

Thomas De Quincey (1785-1859), Els últims dies d’Immanuel Kant [The Last Days Of Immanuel Kant, 1827]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2013, p. 67.

 
 
Anotació

Temperance

Animal Relgion. Fotografia: David Ruano.

 

«Tothom sap que la moderació és una virtut més difícil que l’abstinència.»

«Everybody knows that temperance is a more difficult virtue than abstinence.»

Thomas De Quincey (1785-1859), Els últims dies d’Immanuel Kant [The Last Days Of Immanuel Kant, 1827]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2013, p. 51, nota.


Anotació

Realitat

Syrie Moskowitz fotografiada per Ellen Von Unwerth.

 

«—Sabeu, estimat —continuà Derville després d’una pausa—, que en la nostra societat hi ha tres homes, el Capellà, el Metge i el Jutge, que no poden estimar el món? Van vestits de negre, potser perquè porten dol de totes les virtuts, de totes les il·lusions. El més desgraciat dels tres és el procurador. Quan l’home va a trobar el capellà, hi arriba empès pel penediment, pel remordiment, per unes creences que el fan interessant, que l’engrandeixen, i que consolen l’esperit del mediador, la tasca del qual no és exempta d’una mena de gaudi: purifica, repara i reconcilia. Però, nosaltres els procuradors, veiem repetir-se els mateixos mals sentiments, res no els corregeix, els nostres despatxos són clavegueres que no es poden escurar. Quantes coses no he après exercint el meu càrrec! He vist morir un pare en unes golfes, sense tenir ni una malla, abandonat per dues filles a les quals havia donat quaranta mil lliures de renda! He vist cremar testaments; he vist mares que plomaven els fills, marits que robaven a les dones, dones que mataven els marits servint-se de l’amor que elles els inspiraven per fer-los tornar bojos o imbècils, a fi de viure en pau amb un amant. He vist dones que donen al fill del primer llit els gustos que havien de portar-lo a la mort, a fi d’enriquir el fill de l’amor. No puc dir-vos tot el que he vist, car he vist crims contra els quals la justícia és impotent. En fi, tots els horrors que els novel·listes creuen inventar estan sempre per sota de la veritat.»

Honoré de Balzac (1799-1850), El coronel Chabert [Le Colonel Chabert, 1832]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2012, pp. 83-84.

 

 

Anotació

Desgràcia

«La desgràcia és una espècie de talismà, la virtut del qual consisteix a corroborar la nostra constitució primitiva: augmenta la desconfiança i la maldat en alguns homes, com acreix la bondat dels que tenen un cor excel·lent.»

Honoré de Balzac (1799-1850), El coronel Chabert [Le Colonel Chabert, 1832]. Traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Barcelona: L’Avenç, 2012, p. 69.