Ni cerca la ventura ni la ventura és que defuig

Cartagena, Colombia. A boat on the fourth stage of the New Moon regatta. Fotografia: Joaquin Sarmiento.


La vela
Blanqueja, sola, aquella vela,
boirina endins del blau del mar.
Què cerca en tan llunyana terra?
Què deixa al seu indret pairal?
L’oratge xiula, l’ona juga,
es vincla l’arbre mestre i cruix.
Mes ai!, ni cerca la ventura
ni la ventura és que defuig.
Per sota hi llisca el blau de l’aigua,
al cim s’hi vessa l’or solar:
i ella, rebel, demana el tràngol,
com si en el grop veiés la pau.
1832
Mikhaïl I. Lérmontov (1814-1841). A: Poesia russa. Antologia. A cura d’Elena Vidal i Miquel Desclot. Barcelona: Ed. 62, 1983, p. 134. (MOLU, 28)

Come, Madam, come

Ryonen.
en anar al llit
Veniu, senyora, el meu braó repta el repòs,
fins que s’esforci, viu forçat aquest meu cos.
Trobant-se l’enemic amb l’enemic davant,
sovint es cansa d’estar dret, fins no lluitant.
Treu-te el cinyell, brillós com el del firmament
bé que cenyint un món encara més plaent.
Descorda aquest gipó de lluentons que dus
per aturar-hi arran els ulls del neci intrús.
Deslliga’t, que l’harmoniós tritlleig d’ocàs
ja, nunci teu, proclama l’hora d’anar al jaç.
Treu-te el feliç cosset que em fa tornar envejós,
que tan serè sap viure, tan al teu redós.
Treu-te el vestit que tan gentil estat revela
com prat florit que ombra de cim de cop                                                                  [desvela.
Treu-te la diadema adamantina d’on
et creix l’adreç de rínxols per saó del front.
Treu-te el calçat, i el peu deposa en dolça pau
en aquest temple de l’amor, en llit suau.
També amb robatges blancs venien de l’altura
àngels als homes, i tu, Àngel, dus amb cura
un cel com paradís mahometà, i malgrat
que els mals espectres van de blanc, molt aviat
sabem conèixer un àngel d’un mal esperit:
l’un dreça el borrissol, l’altre la carn a envit.
Atorga a aquestes mans errants d’anar en                                                           [carrera
damunt, davall, entre, davant, darrere.
La meva Amèrica! La meva terra nova,
el regne meu, segur quan un sol home el troba,
el meu mener de diamants, el meu imperi
benaurat jo de descobrir-te i de saber-hi!
Entrar en tals llaços és guanyar la llibertat;
on posi mà hi deixaré el meu segell marcat.
Nuesa plena! Tots els goigs vénen de tu,
com l’ànima va nua al cel, també va nu
el cos al goig. Les gemmes que soleu usar
són pomes d’Atalanta a l’home per mirar,
que quan un neci posi l’ull en gemma bella,
el seu anhel no sigui ella, ans el que és d’ella.
Com pinten sants en llibres per als ignorants,
les dones es guarneixen amb els seus encants;
són llibres místics que a nosaltres solament
(llur imputada gràcia ens don mereixement)
seran ben revelats. I com que puc saber,
com a una llevadora, liberal, de ple
mostra’t, allunya aquests llençols de la decència,
que no hi ha llei de càstig per a la innocència.
Jo estic ja despullat, per ser-te guia a tu:
per què voldràs altre abrigall que un home nu?
John Donne (1572-1631), Elegia XX.
Miquel Desclot, De tots els vents. Selecció de versions poètiques. Manresa: Angle, 2004, pp. 156-157.
To His Mistress Going to Bed
Come, Madam, come, all rest my powers defy,
Until I labour, I in labour lie.
The foe oft-times having the foe in sight,
Is tir’d with standing though he never fight.
Off with that girdle, like heaven’s Zone glistering,
But a far fairer world encompassing.
Unpin that spangled breastplate which you wear,
That th’eyes of busy fools may be stopped there.
Unlace yourself, for that harmonious chime,
Tells me from you, that now it is bed time.
Off with that happy busk, which I envy,
That still can be, and still can stand so nigh.
Your gown going off, such beauteous state reveals,
As when from flowery meads th’hill’s shadow steals.
Off with that wiry Coronet and shew  
The hairy Diadem which on you doth grow:
Now off with those shoes, and then safely tread
In this love’s hallow’d temple, this soft bed.
In such white robes, heaven’s Angels used to be
Received by men; Thou Angel bringst with thee
A heaven like Mahomet’s Paradise; and though
Ill spirits walk in white, we easily know,
By this these Angels from an evil sprite,
Those set our hairs, but these our flesh upright.
    Licence my roving hands, and let them go,   
Before, behind, between, above, below.
O my America! my new-found-land,
My kingdom, safeliest when with one man mann’d,
My Mine of precious stones, My Empirie,
How blest am I in this discovering thee!
To enter in these bonds, is to be free;
Then where my hand is set, my seal shall be.
    Full nakedness! All joys are due to thee,
As souls unbodied, bodies uncloth’d must be,
To taste whole joys. Gems which you women use
Are like Atlanta’s balls, cast in men’s views,
That when a fool’s eye lighteth on a Gem,
His earthly soul may covet theirs, not them.
Like pictures, or like books’ gay coverings made
For lay-men, are all women thus array’d;
Themselves are mystic books, which only we   
(Whom their imputed grace will dignify)
Must see reveal’d. Then since that I may know;
As liberally, as to a Midwife, shew
Thy self: cast all, yea, this white linen hence,
There is no penance due to innocence.
    To teach thee, I am naked first; why then
What needst thou have more covering than a man.
John Donne (1572-1631), Elegy XX.

Egualmente mi spiace morte e vita

Kate, per Mike Dowson.



Pau no conec, i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç;
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.
Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma ni em desferra,
i no em vol viu no treure’m de mig pas.
Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.
Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, dona, per vós.
Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets. Traducció de Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2003, p. 151.
CXXXIV

Pace non trovo e non ò da far guerra,
e temo e spero; ed ardo e son un ghiaccio;
e volo sopra ’l cielo e giaccio in terra;
e nulla stringo, e tutto ’l mondo abbraccio.

Tal m’ à in pregion, che non m’apre né serra,
né per suo mi riten né scioglie il laccio;
e non m’ancide Amore e non mi sferra,
né mi vuol vivo né mi trae d’ impaccio.

Veggio senza occhi e non ò lingua e grido;
e bramo di perir e cheggio aita;
ed ò in odio me stesso ed amo altrui.

Pascomi di dolor, piangendo rido;
egualmente mi spiace morte e vita:
in questo stato son, Donna, per voi.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere (1470).



Che quanto piace al mondo è breve sogno

Femke Oosterkamp.


El qui en rimes esparses escolteu
els sospirs que em nodriren el furor
del temps primer de juvenil error,
quan era, en part, divers del que se’m veu,
pel vari estil amb què em lamento arreu
entre vana esperança i va dolor,
espero en qui conegui bé l’amor,
més que disculpa, pietat en preu.
Però bé veig que he estat entre la gent
enraonia un temps, de què sovint
de mi m’avergonyeixo amb el cor meu;
d’aquell desvari en ve avergonyiment,
i el penedir-se, i el saber distint
que allò que plau al món és somni breu.
Francesco Petrarca, Cançoner. Tria de sonets. Traducció de Miquel Desclot. Barcelona: Proa, 2003, p. 69.


I
Voi ch’ascoltate in rime sparse il suono
di quei sospiri ond’io nudriva ’l core
in sul mio primo giovenile errore
quand’era in parte altr’uom da quel ch’i’ sono,

del vario stile in ch’io piango et ragiono
fra le vane speranze e ’l van dolore,
ove sia chi per prova intenda amore,
spero trovar pietà, nonché perdono.

Ma ben veggio or sí come al popol tutto
favola fui gran tempo, onde sovente
di me medesmo meco mi vergogno;

et del mio vaneggiar vergogna è ’l frutto,
e ’l pentersi, e ’l conoscer chiaramente
che quanto piace al mondo è breve sogno.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere, 1470.