Anotació

Now Open!

American Apparel’s advertising for their new store opening in Amsterdam.
Noves perspectives

Des de fa un munt de temps la marca de roba American Apparel fa anuncis que provoquen un cert escàndol entre les persones amb tendència a escandalitzar-se. Moltes de les seves campanyes han estat prohibides a la Gran Bretanya. Aquella, per exemple, on, per anunciar la inauguració d’una nova sucursal, hi posen la foto d’una model amb vestit de bany oberta de cames. Al damunt, el text “Now open”, que juga amb l’ambigüitat de l’obertura de la nova botiga i el gest acollidor de la noia. O aquella altra amb la foto d’una de les seves consultores de botigues, ajaguda en un llit i vestida només amb un jersei de coll alt, gruixut i de color gris clar, amb les natges a la vista i unes cames esplèndides esteses cap al sostre. Que els prohibeixin els anuncis tant els és –fins i tot ho agraeixen, suposo– perquè així se’n parla més als mitjans de comunicació, i de franc.

Des de fa anys moltes de les models que il·lustren el catàleg d’American Apparel duen els parrussos sense depilar, de manera que es perceben clarament a les fotos on promocionen calces semitransparents. Això sobta molta gent, sobretot jove, però a l’empresa li permet desmarcar-se de la resta de marques i delimitar una personalitat clara. Fins a tal punt aquests últims anys la depilació del pèl púbic s’ha convertit en la norma que n’hi ha molts que han oblidat que, fins a principis dels noranta, els pubis eren habitualment pilosos i que precisament depilar-se era la perversió, la transgressió. Ara, després d’un quart de segle d’erm gairebé obligatori, la perversió és el matoll. American Apparel sembla haver-se’n adonat i ha decidit encapçalar-ne la reivindicació. Diesenrere, a la botiga d’American Apparel del carrer East Houston de Nova York, als aparadors hi van posar maniquins amb uns parrussos negres tan desmesurats que sobreïxen de les vores de les calces semitransparents amb què els han vestit. És una provocació que ha aconseguit el que volia: tots els mitjans de comunicació en parlen. M’hauria agradat veure la cara de sorpresa (i el mig somriure il·lusionat) dels dirigents d’American Apparel quan els publicistes els van explicar la idea.

Llàstima, però, de totes les dones que, durant aquestes més de dues dècades de desertització, van decidir fotodepilar-se el pubis de manera permanent i definitiva i que ara, tot d’una, quedaran relegades a una època pretèrita. Potser ho haurien d’haver meditat una mica abans de prendre una decisió tan radical. I llàstima també dels joves que no han vist mai pubis frondosos, no hi estan avesats i, quan n’expliques les meravelles, et miren amb una cara entre el desconcert i el rebuig, i diuen “ecs!”. Si la tendència que American Apparel anuncia es fa definitivament realitat, l’“ecs!” se l’hauran de menjar amb patates, i perdó pel joc de paraules no intencionat.

Quim Monzó, La Vanguardia (30 gen. 2014).

 
Anuncis

Mobbing

A Trip to the Moon (1902), directed by Georges Méliès.



Com funciona exactament la cosa
Uns en diuen assetjament immobiliari, però la majoria de la gent es decanta per l’anglicisme: mobbing immobiliari. Totes dues expressions defineixen la mateixa cosa: aquesta situació en la qual una persona o una empresa li amarga la vida a algú a qui vol fer fora del pis on viu. Això es fa a través d’una sèrie d’accions sistemàtiques de violència psicològica. Recordo quan, fa cosa de dotze o tretze anys, buscava un estudi al barri del Poble-sec i, a la immobiliària de la cantonada de Blai i Margarit, un empleat molt simpàtic i somrient em va parlar d’un estudi que podia interessar-me i em va dir que el podria ocupar aviat, quan aconseguissin fer fora a la parella d’ancians que hi vivien. Em vaig quedar horroritzat. No havia imaginat mai que aquestes pràctiques fossin tan habituals i que se’n parlés amb tanta claredat. Des d’aleshores, sempre que veig algun d’aquests venedors immobiliaris de corbata verda i ampla se’m gela l’espinada.
Per fer fora a algú del pis on viu —i on potser va néixer i ha viscut tota la vida— cal fastiguejar-lo, convertir la seva vida en un malson, desequilibrar-lo mentalment. Quan alguna cosa s’avaria, els propietaris del pis no l’arreglen, i si no hi ha cap avaria la provoquen des de fora. Si hi ha humitats en un sostre o en una paret, s’hi afegeix més humitat a la que ja hi ha. Trencar una canonada sempre ajuda, i que la instal·lació elèctrica deixi de funcionar també és bona idea. També es pot mentir a l’inquilí i dir-li que els pagaments deixaran de ser mensuals i, si s’ho creu i no paga com ho feia fins aleshores, se’l denuncia per no pagar i es demana una ordre de desnonament. Per fer-ho tot més vistós, a l’inquilí se li pot destrossar la bústia, inutilitzar el porter automàtic, fins i tot fer que el portal no tanqui bé i l’escala es converteixi en un alberg de gent que no hauria de ser allà, dormint o pixant. Si el roben mentre intenta entrar a casa, millor encara. Si a més s’aconsegueix que hi hagi paneroles i rates, fantàstic. Es tracta, en qualsevol cas, d’amargar-li tant la vida, de fer-l’hi tan insofrible, que decideixi abandonar, llançar tovallola i esponja, renunciar a tots els seus drets i anar-se’n. Arribats a aquest punt, redimensionem el conflicte i donem noms als protagonistes: el Govern espanyol exerceix d’assetjador immobiliari i Catalunya d’inquilí que pateix el seu mobbing perpetu: el greuge comparatiu, el desistiment constant, els deutes que no pensen pagar, l’espoli, les amenaces de càstig… Tot hi lliga, tret d’una cosa: els immobiliaris que practiquen l’assetjament tenen com a meta aconseguir que toquis el dos i, en canvi, aquests altres diuen que, d’anar-nos-en, ni parlar-ne. Sisplau, que algú els expliqui detalladament com funciona un mobbing i quin és el seu objectiu final.
Quim Monzó, La Vanguardia (05.05.2012).

L’Opi del Poble

Charlie Hebdo, novembre 2011.


Si no et mors de riure
«Ahir a la matinada, a París, uns encaputxats van llançar projectils contra les oficines del setmanari satíric Charlie Hebdo, al número 62 del bulevard Davout. Un molotov va entrar per la finestra i va començar l’incendi. Les flames ho han devastat tot i el local ha quedat inservible. Prèviament hi havia hagut amenaces a Twitter i a Facebook, i uns hackers havien entrat a la web de la revista.
»El motiu? Que en el número d’aquesta setmana Charlie Hebdo parla de les eleccions a Tunísia, que han tingut com a resultat la victòria dels islamistes moderats. ¿Què pot haver indignat els fanàtics? Doncs que l’editorial du per títol “Aperitiu halal”. O que, damunt de la capçalera de Charlie Hebdo, hi han posat una franja vermella on es llegeix “Charia Hebdo”, sent charia la paraula francesa per xaria, la llei islàmica que regula les activitats públiques i privades de tot musulmà i que no està gaire pels drets de l’home ni de la dona. En aquesta mateixa franja s’explica que aquesta setmana, pels motius ressenyats, Mahoma fa de redactor en cap convidat. Mahoma, evidentment, surt a primera plana: amb turbant, simpàtic i somrient mentre diu: “Cent cops de fuet si no et mors de riure”.
»Que coses com aquestes desencadenin atacs com el que va patir ahir Charlie Hebdo demostra fins a quin punt el diàleg amb els bàrbars és impossible. Indigna la impunitat amb què actuen per tot Europa sense que ningú no els pari els peus. Fa cinc anys el periòdic danès Jyllands Postenva ser objecte d’atacs –per unes caricatures!– i Charlie Hebdo, que les va reproduir, en va patir també les conseqüències. Per tenir clar de quina mena de gent estem parlant n’hi ha prou de recordar els atemptats que, al nostre país, durant la transició, van patir moltes revistes, amb aquella bomba a la redacció d’El Papus com a culminació de la barbàrie. N’hi ha prou d’establir els paral·lelismes evidents per tenir ben clar que tant els uns com els altres són, purament i simplement, feixistes. Que aquells anessin amb camisa blava i aquests altres amb turbant és un pur detall indumentari.
»Tot això és indignant i també ho és que els bàrbars trobin en la nostra societat l’acolliment i la comprensió de molts bonistes que, si se t’acut criticar aquestes carnisseries, el primer que fan és dir-te que no tots són iguals i que n’hi ha de fanàtics i de bondadosos. Això és el primer que fan, perquè el segon que fan és dir-te racista. És la coartada perfecta: tothom ha de callar la boca i la ironia, un dels valors més alts d’aquesta mínima llibertat que ens ha costat segles de guanyar, queda prohibida de facto perquè si s’emprenyen et llancen un molotov i et volen la redacció pels aires, mentre un cor de papanates, vestits de negre com a les tragèdies de Sòfocles, aixeca el dit índex i et renya: “Ja t’ho vam advertir, que havies de ser més respectuós amb la seva cultura”.»
Quim Monzó, La Vanguardia (3-xi-2011).

Kurt Westergaard, «Caricatura de Mahoma», Jyllands-Posten (30-ix-2005).


«Religious suffering is, at one and the same time, the expression of real suffering and a protest against real suffering. Religion is the sigh of the oppressed creature, the heart of a heartless world, and the soul of soulless conditions. It is the opium of the people. [«Die Religion … ist das Opium des Volkes»]
»The abolition of religion as the illusory happiness of the people is the demand for their real happiness.
To call on them to give up their illusions about their condition is to call on them to give up a condition that requires illusions. The criticism of religion is, therefore, in embryo, the criticism of that vale of tears of which religion is the halo.
»Criticism has plucked the imaginary flowers on the chain not in order that man shall continue to bear that chain without fantasy or consolation, but so that he shall throw off the chain and pluck the living flower.»
Karl Marx(1818-1883), Contribution to the Critique of Hegel’s Philosophy of Right (1843), «Introduction…», p. 1.