Anotació

Que de bonheurs possibles!

 

Imatge

Una de les peces que forma part del tríptic sense títol en què Richard Hamilton va treballar els darrers anys de la seva vida, inspirat en la novel·la de Balzac L’obra mestra desconeguda, i que tanca l’exposició antològica de l’artista que es pot veure al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia fins al 13 d’octubre de 2014.En aquestes tres obres, Hamilton ens representa una dona estirada nua amb Poussin, Courbet i Ticià al darrere que es miren i ens miren en una mena de genealogia dels artistes que van mantenir un lluita inconclusa amb la pràctica de la pintura i que Hamilton va reivindicar en tota la seva obra. Són obres creades digitalment i impreses sobre tela segon les seves directrius que es van crear per a una exposició a la National Gallery de Londres. L’última peça d’aquest tríptic està datada el 9 de setembre de 2011. Hamilton va morir el 13 de setembre.

 

 

«Quantes felicitats possibles sacrifiquem per la impaciència d’un plaer immediat!»

 

«Que de bonheurs possibles dont on sacrifie ainsi la réalisation à l’impatience d’un plaisir immédiat !»

 

Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 341. (Un amor de Swann)

 

 

 

 

 

Anuncis
Anotació

La plenitud del silenci

Egon Schiele (1890-1918), Landscape (ruin Weitenegg), 1916.

«Arribàvem fins al terraplè on apareixia entre els arbres el campanar de Saint-Hilaire. I m’hauria agradat poder asseure’m allà i quedar-me tot el dia llegint i escoltant les campanes, ja que feia tan bon temps i s’hi estava tan bé que, quan tocaven les hores, qualsevol diria que, en comptes de trencar la calma del dia, en deslliuraven el contingut, i el campanar, amb l’exactitud indolent i curosa d’una persona que no té res més a fer, es limitava simplement —per esprémer i deixar caure algunes gotes d’or que la calor havia acumulat lentament i naturalment— a premsar, en el moment oportú, la plenitud del silenci.»

«On gagnait le mail entre les arbres duquel apparaissait le clocher de Saint-Hilaire. Et j’aurais voulu pouvoir m’asseoir là et rester toute la journée à lire en écoutant les cloches ; car il faisait si beau et si tranquille que, quand sonnait l’heure, on aurait dit non qu’elle rompait le calme du jour, mais qu’elle le débarrassait de ce qu’il contenait et que le clocher, avec l’exactitude indolente et soigneuse d’une personne qui n’a rien d’autre à faire, venait seulement — pour exprimer et laisser tomber les quelques gouttes d’or que la chaleur y avait lentement et naturellement amassées — de presser, au moment voulu, la plénitude du silence.»

Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 180. (Combray II)




Esnobs

Christopher Wahl, Prince Charles.


«No podia saber que n’era un [d’esnob], ja que tan sols coneixem les passions dels altres, i el que arribem a saber de les nostres només és gràcies a altres que hem pogut arribar a descobrir-ho.»

Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 163. (Combray II)


L’odeur et la saveur restent encore longtemps

Laura Torres Gandía.



«I tot d’una m’ha aparegut el record. Aquest gust era el del bocinet de magdalena que els diumenges al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), la tia Léoniem’oferia quan anava a dir-li bon dia a la seva cambra, després d’haver-lo sucat en la infusió de te o til·la. La visió de la petita magdalena no m’havia evocat res abans d’haver-la tastat; potser perquè n’he vist tot sovint després, sense menjar-ne, a les safates de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray per relacionar-se amb altres de més recents, tal vegada perquè, d’aquells records abandonats tants anys fora de la memòria, res no sobrevivia, tot s’havia dissolt; les formes —com també la d’aquella petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota els seus plecs severs i devots— s’havien abolit o, endormiscades, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès unir-se a la consciència. Però quan després de la mort dels éssers, de la destrucció de les coses, res no sobreviu d’un passat antic, només l’olor i el sabor —més febles, però més vius, més immaterials, més persistents, més fidels— romanen encara molt temps com ànimes que recorden, que prenen paciència, que esperancen, sobre les ruïnes de tota la resta, sostenint sense defallir, sobre la seva gateta gairebé impalpable, l’edifici immens del record.»
«Et tout d’un coup le souvenir m’est apparu. Ce goût, c’était celui du petit morceau de madeleine que le dimanche matin à Combray (parce que ce jour-là je ne sortais pas avant l’heure de la messe), quand j’allais lui dire bonjour dans sa chambre, ma tante Léonie m’offrait après l’avoir trempé dans son infusion de thé ou de tilleul. La vue de la petite madeleine ne m’avait rien rappelé avant que je n’y eusse goûté ; peut-être parce que, en ayant souvent aperçu depuis, sans en manger, sur les tablettes des pâtissiers, leur image avait quitté ces jours de Combray pour se lier à d’autres plus récents ; peut-être parce que, de ces souvenirs abandonnés si longtemps hors de la mémoire, rien ne survivait, tout s’était désagrégé ; les formes — et celle aussi du petit coquillage de pâtisserie, si grassement sensuel sous son plissage sévère et dévot — s’étaient abolies, ou, ensommeillées, avaient perdu la force d’expansion qui leur eût permis de rejoindre la conscience. Mais, quand d’un passé ancien rien ne subsiste, après la mort des êtres, après la destruction des choses, seules, plus frêles mais plus vivaces, plus immatérielles, plus persistantes, plus fidèles, l’odeur et la saveur restent encore longtemps, comme des âmes, à se rappeler, à attendre, à espérer, sur la ruine de tout le reste, à porter sans fléchir, sur leur gouttelette presque impalpable, l’édifice immense du souvenir.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 63. (Combray I)



Les grans inspiracions del geni

Una usuària de la Biblioteca de Tianjin (Xina). Fotografia: Yue Yuewei.

«La meva àvia —vaig saber després— havia escollit primer les poesies de Musset, un volum de Rousseau i Indiana, perquè si considerava les lectures fútils igual de malsanes que els caramels i els dolços, no creia que les grans inspiracions del geni exercissin sobre l’esperit, encara que fos el d’un nen, una influència més perillosa i menys vivificant que l’aire fresc i el vent del mar en el seu cos.»
«Ma grand’mère, ai-je su depuis, avait d’abord choisi les poésies de Musset, un volume de Rousseau et Indiana ; car si elle jugeait les lectures futiles aussi malsaines que les bonbons et les pâtisseries, elles ne pensait pas que les grands souffles du génie eussent sur l’esprit même d’un enfant une influence plus dangereuse et moins vivifiante que sur son corps le grand air et le vent du large.»

Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 54. (Combray I)


En moi aussi…

Mark Arbeit, Atelier Sylvie Berry, París, 1995.

 «En moi aussi bien des choses ont été détruites que je croyais devoir durer toujours, et de nouvelles se sont édifiées, donnant naissance à des peines et à des joies nouvelles que je n’aurais pu prévoir alors, de même que les anciennes me sont devenues difficiles à comprendre.»

«Moltes coses que també creia que durarien per sempre s’han destruït dins meu i d’altres de noves s’han construït donant naixement a noves penes i alegries que aleshores no hauria pogut preveure, igual que les antigues em resulten ara difícils d’entendre.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 51. (Combray I)


"M’adormo"

Joan Villaplana, projecte “Metròpolis”, París.

«Durant anys he anat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me: “M’adormo”. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el son em desvetllava; volia desar el volum que creia tenir encara entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien pres un gir una mica particular; em semblava que era de mi mateix que parlava l’obra: una església, un quartet, la rivalitat entre Francesc I i Carles V. Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel·ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d’una existència anterior; el tema del llibre es desprenia de mi, jo era lliure d’aplicar-m’hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per a l’esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca. Em preguntava quina hora devia ser; sentia el xiulet dels trens que, més o menys allunyat, com el cant d’un ocell en un bosc, mesurant les distàncies, em descrivia l’extensió de la campanya deserta on el viatger apressa el pas cap a la pròxima estació; i el petit camí que recorre quedarà gravat en el seu record per l’excitació que deu als llocs nous, als actes inhabituals, a la conversa recent i als comiats sota la llàntia forastera que el segueixen en el silenci de la nit, a la dolçor propera del retorn.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch.Barcelona: Labutxaca, 2011, pp. 11-12.