Priusquam gallus cantet ter me negabis

«We Can Do It!» (1943), pòster de J. Howard Miller (1918-2004) per a Westinghouse Electric, estretament lligat a Rosie the Riveter, icona cultural dels EUA que representa la dona americana que treballa en les fàbriques durant la II Guerra Mundial. El dibuix representa Geraldine Doyle (1924-2010) a l’edat de 17 anys.

 

«¡En mi puta vida he cobrado un sobre!»

Soraya Rodríguez, vicepresidenta del Govern espanyol, 29.04.2014

 

«Abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades.»

«Priusquam gallus cantet ter me negabis.»

Mt 26,75

 

Esperança contra tota esperança

Amsterdam. Fotografia: Lluís Valls.

«De la mateixa manera que el moviment imperceptible que té aparença d’immobilitat està infinitament allunyat de la immobilitat pel que fa a les seves propietats, així l’esperança contra tota esperança que es negava a acceptar els fets imaginats els diferenciava completament de la realitat dels fets.»

«Just as that imperceptible motion which appears like stillness is infinitely divided in its properties from stillness itself, so had his hope undistinguishable from despair differed from despair indeed.»

Thomas Hardy (1840-1928), Lluny del brogit del món [Far from de Madding Crowd, 1874]. Traducció de Xavier Pàmies. Barcelona: Viena, 2013, p. 270.

 

 

Pollitrics

Jordi Cañas, diputat de Ciutadans (C’s), imputat per estafa fiscal de gairebé mig milió d’euros, assot de la corrupció aliena i espill de la pròpia. Fotografia: Jordi Esteban.

«Con tal infinita variedad de recursos era este hombre en verdad grande, capaz de jugar con las pasiones de los mortales, enfrentarlos entre sí y lograr sus propósitos a partir de los celos y miedos que sabía crear con tan admirable habilidad, utilizando esas artes que los seres vulgares llaman traición, impostura, promesas, mentiras, falsedad, etc., pero que los grandes hombres resumen bajo el nombre colectivo de política o ciencia política, o, mas bien, “polítruca”, arte del que, puesto que es la mayor muestra de grandeza de la naturaleza humana, quizá nuestro gran hombre fuera el maestro más notable.»

«With such infinite address did this truly great man know how to play with the passions of men, to set them at variance with each other, and to work his own purposes out of those jealousies and apprehensions which he was wonderfully ready at creating by means of those great arts which the vulgar call treachery, dissembling, promising, lying, falsehood, &c., but which are by great men summed up in the collective name of policy, or politics, or rather pollitrics; an art of which, as it is the highest excellence of human nature, perhaps our great man was the most eminent master.»

Henry Fielding (1707-1754), Jonathan Wild (1743). Edición y traducción de Miguel Ángel Pérez Pérez. Madrid, Cátedra, 2004, p. 168. (Libro segundo, capítulo V)

 

 

Viure senzillament

Jan. 3, 2013. A giant Rubber Duck installation in Darling Harbour, Australia, artist Florentijn Hofman’s famous oversized toy which measures 15m high and 18m wide. Photo: Damian Shaw.

«“Viure senzillament és cosa assenyada i difícil!”, es deia sovint, i contemplava amb mirada ràpida les coses tortes i esbiaixades, on el fil de la vida començava a cargolar-se per a formar un nus embullat i incorrecte.»

Ivan A. Gontxarov (1812-1891), Oblómov (1859). Traducció de Josep M. Guell. Barcelona: Proa, 1985, p. 156 (segona part, cap. 2).

 

 

 

Exhibicions

Scarlett Johansson, Under the Skin (Jonathan Glazer, dir., 2013).

 

«El dolor s’exhibeix, mentre que el plaer i la necessitat fan vergonya.»

Louis-Ferdinand CELINE [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 361. (labutxaca)

 

 

Una romanza sens lletra

Pere Formiguera (1952-2013), Diàlegs amb la pintura (2004/2006).

Romanza sens paraules

En la pica de la font
neda una rosa vermella;
acotada al raig del broc,
hi veu una joveneta;
per la barba i coll avall
li regala l’aigua fresca;
els germanets més petits
riu que riu de la mullena;
ella riu i beu ensems
i al capdavall s’ennuega…
Tots se posen a xisclar,
s’esvaloten i s’alegren,
i el més petitet de tots,
en bressol dins la caseta,
al sentir aquell borgit
tot nuet riu i perneja
i es posa a cantar tot sol
una romanza sens lletra.

Joan Maragall (1860-1911), Poesia completa. Edició de Glòria Casals i Lluís Quintana. Barcelona: Ed. 62, 2010, p. 115 [Les disperses].

 

Cor que bategues… avant!

Pòster del Festival de Woodstock

Joventut

I
No sé quin desig sens mida
del fons del cor m’ha brollat;
no sé quins somnis me’n duen
tot sol, ribera de mar…
No sé què em diuen les ones
amb son gemec incessant,
que ressona dins ma vida
com no hi ressonava abans.
Les ones ‘par que demanin
qualque cosa que no es sap;
i mon cor també demana
com les ones de la mar.

II
¿On va la vela tan blanca
perduda en l’abisme blau?
¿On fugen les orenelles
sobre les ones volant?
Ah! Damunt aquesta platja
jo sempre, sempre romanc:
i aquesta terra és tan curta!…
i el món, tan ample, tan gran!…
Perdona, pàtria, perdona;
mes per veure i córre’ espai
lluny de tes costes sagrades
voldria fugir volant!

III
A l’ermita de les penyes
sovint anava a resar,
sovint mon cor reposava
dins aquella ombra de pau;
llavores sempre tranquila
la meva ànima d’infant
igual sempre llambrejava
com la llàntia d’un altar;
ara hi tom, i ma pregària
puja més viva que abans,
però a l’ombra de l’ermita
ja no m’hi besa la pau.

IV
Com dins un camp de roselles
papallons negres i blancs
penes i goigs aletegen
de ma vida en lo nou camp;
mos pensaments fugen, fugen
lluny del niuet de la llar,
cap a la terra promesa
que he mig vista somiant.
Voladores fugitives
que la ribera deixau,
¿trobaré jo com vosaltres
la terra de més enllà?

V
Oh! Jo t’he vista, t’he vista,
santa llum de l’ideal,
resplendir entre les boires
de l’horitzó llunyedà.
Sense voler he passada
la porta de l’hort tancat
on amb penes i ventures
jugaven mos tendres anys.
Per l’ample camp de la vida
gojós i trist ja me’n vaig…
Brilla a mos ulls sempre pura,
santa llum de l’ideal!

VI
Anys volguts de la innocència,
blanques ombres del passat,
quan cremi l’ardor del dia
vostre record vos deman…
Adéu! Lo sol ja se’n puja
rogent per la immensitat.
Oh, que és de nova la vida!
Oh, que n’és d’ample l’espai!
Dau-me el bàcul de romiatge,
que és hora de caminar…
Senyor, Senyor, beneïu-me!
Cor que bategues… avant!

                                                                  1875

Miquel Costa i Llobera (1854-1922)

 

 

Gosar de fer

Espectacle «Secret», de Johann Le Guillerm al Mercat de les Flors. Fotografia: Philippe Cibille.

 

«He meditat què puc gosar de fer tot d’una.»

Johann Wolfgang GOETHE (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, v. 9.071. (Segona part de la tragèdia, acte tercer)

 

Cent Anys de Solitud

Cerimònia de lliurament del Premi Nobel de Literatura (1982). Fotografia: Bertil Ericson.

«Muchos años después, frente al pelotón de fusilamiento, el coronel Aureliano Buendía había de recordar aquella tarde remota en que su padre lo llevó a conocer el hielo.»

Gabriel García Márquez, Cien años de soledad (1967).

«Molts anys més tard, davant l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía s’hauria de recordar d’aquella remota tarda que el seu pare l’havia dut a conèixer el gel.»

Gabriel García Márquez, Cent anys de solitud. Traducció d’Avel•lí Artís Gener (Edhasa, 1970).

«Many years later, as he faced the firing squad, Colonel Aureliano Buendía was to remember that distant afternoon when his father took him to discover ice.»

Gabriel García Márquez, One Hundred Years of Solitude. Translated by Gregory Rabassa (Harper Perennial Modern Classics, 1970).

Molti anni dopo, di fronte al plotone di esecuzione, il colonnello Aureliano Buendía si sarebbe ricordato di quel remoto pomeriggio in cui suo padre lo aveva condotto a conoscere il ghiaccio.

Gabriel García Márquez, Cent’anni di solitudine. Traduzione di Enrico Cicogna (Mondadori, 1982).

«Bien des années plus tard, face au peloton d’exécution, le colonel Aureliano Buendia devait se rappeler ce lointain après-midi au cours duquel son père l’avait emmené découvrir la glace.»

Gabriel García Márquez, Cent ans de solitude. Traduit par Claude et Carmen Durand (Livre de poche, 1968).

 

Macondo

Perejaume, Muntanyes (2007)

 

AL RIU M’ACOMIADO DE HSIA XAN

He amarat el mocador perquè
vostè se’n va. Sense llar i amb setanta
anys, l’ermot és casa seva. Ple d’ànsia
miro el vent que s’alça quan el vaixell
salpa: hi veig un home amb els cabells blancs
enmig d’unes ones amb crestes blanques.

Bai Juyi (772-846), Versions de Bai Juyi. Versions de Marcel Riera. Barcelona: La Breu Edicions, 2013, p. 50.