Anotació

La Il·lusió

Imatge

Kate Moss, Harper’s Bazaar, New York, 1994 by Peter Lindbergh.

 

 

La immortal

 

—Sibil·la amb el trespeus endevinaire,

digues on va la il·lusió que mor,

a un clot de terra, d’espadats al caire

o riu avall sota la posta d’or.

 

—Ella morir, feta de llum i d’aire!

Quan, infidel, l’has bandejat del cor,

torna al palau del Son fantasiaire,

tot rius i galeries de tresor.

 

I ets tu mateix, deixada ta parença

damunt del llit, qui l’acompanya. Car

has de mudar-li arreus i captinença,

 

perquè, en la llinda de la teva llar,

pel seu encís de nova coneixença

l’amis de nou i puguis viure encar.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 816 [Cor quiet].

 

Anotació

Que de bonheurs possibles!

 

Imatge

Una de les peces que forma part del tríptic sense títol en què Richard Hamilton va treballar els darrers anys de la seva vida, inspirat en la novel·la de Balzac L’obra mestra desconeguda, i que tanca l’exposició antològica de l’artista que es pot veure al Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia fins al 13 d’octubre de 2014.En aquestes tres obres, Hamilton ens representa una dona estirada nua amb Poussin, Courbet i Ticià al darrere que es miren i ens miren en una mena de genealogia dels artistes que van mantenir un lluita inconclusa amb la pràctica de la pintura i que Hamilton va reivindicar en tota la seva obra. Són obres creades digitalment i impreses sobre tela segon les seves directrius que es van crear per a una exposició a la National Gallery de Londres. L’última peça d’aquest tríptic està datada el 9 de setembre de 2011. Hamilton va morir el 13 de setembre.

 

 

«Quantes felicitats possibles sacrifiquem per la impaciència d’un plaer immediat!»

 

«Que de bonheurs possibles dont on sacrifie ainsi la réalisation à l’impatience d’un plaisir immédiat !»

 

Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 341. (Un amor de Swann)

 

 

 

 

 

Anotació

Cartes

Imatge

Bill Murray as Walt Bishop, Frances McDormand as Laura Bishop, Bruce Willis as Captain Sharp and Edward Norton as Chief Ward in Moonrise Kingdom directed by Wes Anderson, 2012.

 

«Yo no tengo quien me escriba.»

 

Gabriel García Márquez (1927-2014), El coronel no tiene quien le escriba (1961). Barcelona: Debolsillo, 2013, p. 23.

 

 

 

 

Anotació

And it was smashed to atoms

Imatge

Mary Patricia Plangman (Patricia Highsmith) by Rolf Tietgens (1942).

 

«Bé, ha estat divertit; m’he divertit, va pensar, mirant els cistells penjats de geranis pàl·lids. I tot plegat va quedar fet miques —la seva diversió, perquè no deixava de ser inventada, com sabia molt bé; fingida, aquesta escapada amb la noia; inventada, com tothom inventa la millor part de la vida, va pensar —inventant-se un mateix, inventant-la a ella, creant un divertiment exquisit i alguna cosa més. Però era estrany, i també cert, que tot això no es podia compartir amb ningú —tot quedava fet miques.»

 

«Well, I’ve had my fun; I’ve had it, he thought, looking up at the swinging baskets of pale geraniums. And it was smashed to atoms —his fun, for it was half made up, as he knew very well; invented, this escapade with the girl; made up, as one makes up the better part of life, he thought— making oneself up; making her up; creating an exquisite amusement, and something more. But odd it was, and quite true; all this one could never share —it smashed to atoms.»

 

Virginia Woolf (1882-1941), La senyora Dalloway [Mrs Dalloway, 1925]. Traducció de Dolors Udina. Barcelona: RBA La Magrana, 2013, pp. 62-63.

 

 

 

Anotació

El dia immortal és avui

Imatge

Anjana Lama drinks water from a stone spout, Lalitpur, Nepal. Photograph by Navesh Chitrakar.

 

Himne dels seguidors d’Osiris

El déu, en veure els homes que dormen en llurs pletes,

de llur confusió no es llença mai al mig,

ni des d’un cim no passa llur cor amb les sagetes:

els desvetlla amb la punta del desig.

Promet embostes d’impossible

a qui gemega sota un vil trespol;

per la seva art, pel do d’un cant inassolible

hi ha un endemà de l’ira i un més enllà del dol.

Ja no só pols que el remolí debana:

res no prendrà la mort de l’escorrim que fui:

albejant per interna clariana

el dia immortal és avui.

Josep Carner (1884-1970), Poesia. Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 327 [Llegendari].

 

 

Anotació

Allò que fa oblidar-nos, dura sempre tan poc!

Imatge

Amber Valletta by Irving Penn, New York, 1996.

 

FALCONERIA

 

Ara sóc un falcó i sobre la mà m’aferro

del meu senyor. Respiro l’aire net del matí

i l’olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls,

el fenc petjat, els vapors

que pugen de la terra.

Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré

des de dalt, quan en cercles, magnificent,

observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,

el rierol, la llebre esmunyedissa.

I els cavalls, els gossos i el senyor,

amb els seus cavallers i el falconer major,

patges i servidors, tots iguals de petits,

repartits sobre el prat…

Ara el senyor m’ha dit: vull una llebre grossa,

flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),

mentre m’acaronava el plomatge amb el dit.

Jo em sento emperador, enfilat a la mà del senyor,

amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.

Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,

i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.

Ja s’acosta el moment, el senyor m’amanyaga,

vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle

(jo també sóc poeta). El cor em bat amb forca.

I ara, en aquests moments, jo sóc l’amo i senyor

del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,

pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,

com el meu vol es va cenyint, calcula,

veu la llebre temorenca.

Els ulls són com sagetes, les urpes s’aguditzen

i un vertigen dolcíssim m’aclapara.

Cel i terra són u, arbres i núvols, l’herba i la pell

esquerpa de la llebre. No veig res, una forca

se m’endu cap avall, cap al pou del no-res,

i baixo com un llamp. Per quina

voluntat em regeixo?

Quina és la força obscura que se m’endu, quins fils

mouen les meves ales, quin foc

pot escalfar

tant la sang del meu cos?

Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta,

olorosa de terra i de llentiscle.

Tot s’ha acabat, ja s’ha ensorrat l’imperi.

El falconer major em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid…

Riurà el senyor amb els seus amics, després,

amb el meu caputxot tot ple de cintes,

em sentiré ridícul.

Allò que fa oblidar-nos, dura sempre tan poc!

 

Narcís Comadira, Enigma (1985).