Anotació

Allò que fa oblidar-nos, dura sempre tan poc!

Imatge

Amber Valletta by Irving Penn, New York, 1996.

 

FALCONERIA

 

Ara sóc un falcó i sobre la mà m’aferro

del meu senyor. Respiro l’aire net del matí

i l’olor del vellut i les martes, la suor dels cavalls,

el fenc petjat, els vapors

que pugen de la terra.

Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré

des de dalt, quan en cercles, magnificent,

observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,

el rierol, la llebre esmunyedissa.

I els cavalls, els gossos i el senyor,

amb els seus cavallers i el falconer major,

patges i servidors, tots iguals de petits,

repartits sobre el prat…

Ara el senyor m’ha dit: vull una llebre grossa,

flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta),

mentre m’acaronava el plomatge amb el dit.

Jo em sento emperador, enfilat a la mà del senyor,

amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.

Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,

i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.

Ja s’acosta el moment, el senyor m’amanyaga,

vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle

(jo també sóc poeta). El cor em bat amb forca.

I ara, en aquests moments, jo sóc l’amo i senyor

del món i de la gent. Tots a dins del meu cercle,

pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,

com el meu vol es va cenyint, calcula,

veu la llebre temorenca.

Els ulls són com sagetes, les urpes s’aguditzen

i un vertigen dolcíssim m’aclapara.

Cel i terra són u, arbres i núvols, l’herba i la pell

esquerpa de la llebre. No veig res, una forca

se m’endu cap avall, cap al pou del no-res,

i baixo com un llamp. Per quina

voluntat em regeixo?

Quina és la força obscura que se m’endu, quins fils

mouen les meves ales, quin foc

pot escalfar

tant la sang del meu cos?

Ara, a les urpes, ja hi tinc la llebre morta,

olorosa de terra i de llentiscle.

Tot s’ha acabat, ja s’ha ensorrat l’imperi.

El falconer major em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid…

Riurà el senyor amb els seus amics, després,

amb el meu caputxot tot ple de cintes,

em sentiré ridícul.

Allò que fa oblidar-nos, dura sempre tan poc!

 

Narcís Comadira, Enigma (1985).

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s