Anotació

La Gusarapa

img_20170929-131403_whatsapp_image_2017-09-29_at_13_12_14-kM3B-U431633296099OUB-1126x636@RAC1-Web

L’urna de l’1 O-

 

A poc a poc,
guaitant ça i lla,
surt del seu cau
sota una tapa
—ai, Mariano,
ni un punt no em moc,
sento un rau-rau!—
la gusarapa!

 

 [Tot parafrasejant, amb humilitat, Josep Carner.]

 

Citat en Joan Coromines, Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona: Club Editor, 1971, p. 408 (Els mestres recordats – Pompeu Fabra).

 

 

 

 

 

Anuncis
Anotació

L’oreig espès

Saint-Malo, France-People enjoy the warm weather on the beach. The French national meteorological service, Météo France, is forecasting record temperatures in the west of the country-P

Saint-Malo, France-People enjoy the warm weather on the beach. The French national meteorological service, Météo France, is forecasting record temperatures in the west of the country. Photography by Damien Mey.

 

Nits de juliol

 

O juliol, jo canto les teves xafogoses
superbes nits que abrasen alcoves i jardins;
les teves nits que encensen els astres, amoroses,
tes nits profundes, plenes d’olor de gessamins.
Les tàpies i els massissos arreu arreu amaguen
en llur secret misteri, acollidor bes,
suavitat de braços que es pengen i embriaguen,
sentors de cabelleres que fan l’oreig espès.
Les flors que protegeixen balcons i glorietes
no en diran mai cap cosa d’amades i poetes.
Quan es fa tard, els aires ja són més aclarits.
La lluna és alta: esguarda de molt amunt, divina;
i passa un fresc murmuri que dolçament inclina
les albes flors, cansades igual que uns ulls marcits.

 

Josep Carner, Obra poètica. Llibres de poesia 1904-1924. Edició crítica de Jaume Coll. Barcelona: Ed. 62, 2017, La inútil ofrena.

 

 

 

 

 

Anotació

D’aquest foll delit de viure, / ¿quin vivent ne sap quelcom?

Vintage Beauty

 

 

 

L’estranya amor

 

Al retrat inconegut,
bella dama, flor de França,
sou encar sense minvança
en la vostra joventut.
Conserveu la ploma en testa
i el mirall en una mà,
i en el pit, dormida, resta
una flor que no es badà.
La finestra, encara oberta,
dóna sempre a aquell país
de polsina d’or incerta;
i per terra, en el tapís,
—flors d’argent, fons escarlata—
fa la roda un gran paó
i el bell ròssec se us dilata
del vestit murmurador.
Heu tingut, dama exquisida,
nada en segles llunyedans,
dolços ulls d’embadalida,
cabells d’or, llavis sagnants;
heu estat gorjaflorida,
els robins en coll i mans
se us tornaven més brillants,
que la sang els dava vida;
de brocats éreu cenyida,
que l’alè féu onejants.
D’aquest foll delit de viure,
¿quin vivent ne sap quelcom?
¿Què s’han fet boca i somriure,
bella dama sense nom?

 

Josep Carner (1884-1970), La inútil ofrena (1924) [text de Poesia 1957, ed. Jaume Coll].

 

 

 

 

 

 

Anotació

¿Què faig?

Sunbaker_maxdupain_nga76.54

Sunbaker (1937) by Max Dupain (1911-1992).

 

 

BEAT SUPERVIVENT

 

La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. —Mitjanit.
Enllà dorm el meu fill, ençà ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
—¿Què fa tot sol? Dotze hores són tocades
—diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres al costat del menjador.
¿Què faig? Em plac en ma sobirania
d’una clapa de llum entre foscors;
encara visc, mentre ma gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
o bé el rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
Fuig tot afany d’avui, tota cabòria,
com seguint de ma pipa el torterol;
i del meu fadrinatge la memòria
de puntetes, suau, torna a mon volt.

Oh fadrinatge! Espera d’un viatge,
entre un brogit que es mou i que relluu,
abocament dels ulls a cada imatge
i tremolor davant un colze nu;
anar tot sol a respirar les roses
d’abril, quan plou, per un carrer oblidat;
debatre amb els amics d’estranyes coses
en un lloc tot encès, tot entelat,
i, no volent cap llei, tenir les flaques
que són com borda, miserable llei:
aquell ficar les mans a les butxaques
i arronsar-se d’espatlles com un rei,
tancar-se amb una porta que no tanca,
mesclar música i pols, taques i flors,
i no poder trobar la roba blanca
sinó quan del calaix ne penja un tros;
sentir, pel maig, que el cel se’ns encomana,
parar-nos tot sovint a mig camí,
i anar a jeure tan sols, de mala gana,
quan es migra el fanal, de tant servir;
llevar-se tard, ja mig marcit el dia,
dinar quiet al menjador tot buit
i veure amb no sé quina melangia
que el sol, tot de biaix, us besa un fruit.

Joventut, fadrinatge, us allunyeu,
no pas massa remots de ma diada,
com gent que ja ha tombat per la collada
però que encar se’n sent alguna veu.
No em deixàreu, talment, sense riquesa,
pobres papers i companyons gentils!,
ara que creix ma cella desatesa
i els primers cabells blancs lluen subtils.
Oh cambres de mos fills, plenes de fades,
oh seny de la muller, ple de destí,
i, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!

   Qui un temps va ésser l’indolent donzell
ara, en una illa de nocturna calma,
es sent empallegat pel seu reialme
i somriu ell mateix de son mantell.

 

 

Josep Carner, El cor quiet (1925); edició del text: Poesia (1957) (Jaume Coll, ed.).

 

 

 

Anotació

Proverbs of Hell

003-modern-times-theredlist

Modern Times (1936), written and directed by Charlie Chaplin (1889-1977).

 

 

«The busy bee has no time for sorrow.»

 

William Blake (1757-1827), Proverbis de l’Infern.

 

Armand Obiols – Josep Carner, Cartes 1947-1953. Edició de Jordi Marrugat. Sabadell: Fundació La Mirada, 2013, p. 128.