Anotació

Relapse

ej1odDKnT1u5sskno1_1280

 

 

 

Relapse

 

Quan deia altra vegada: —No ho assagis,
Amor, de dur-me a ta voluble sort,
de nodrir-me de somnis i presagis
i, amb dubtes i desigs, de fer-me tort;

els llibres diuen que, bell punt te’n vagis,
ja alliçonat, esdevindré més fort
i al meu estany recontaré els naufragis
i les batalles a la pau de l’hort—,

encara pujo la sendera sacra,
las com vell que panteixa d’una xacra,
amunt, amunt d’un rocallós pendent,

per un voler d’aquella criatura
que amor no sap i que d’amor no cura,
però que en fa tota ella manament.

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia (1957). Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 406 (Ofrena, 308) [< La paraula en el vent (1914), 4]

 

 

 

 

 

 

Anuncis
Anotació

I és camí incert cada matí

DOXokUGXkAQ6fir

Imatge de la gran manifestació de suport als Presos Polítics feta a Barcelona, al carrer de la Marina, 11 novembre de 2017.

 

Cançoneta incerta

 

Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?
¿És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: —Vine, vine—.
Però: —No passis! —diu un vel
de teranyina.

¿Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
¿És un recer per a adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi, tan fi,
¿qui sap on mena?

¿Qui sap si trist o somrient
acull son hoste?
¿Qui sap si mor sobtadament,
sota la brosta?
¿Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida?
I és camí incert cada matí,
n’és cada vida.

 

 

Josep Carner, El cor quiet (1925).

 

Anotació

La Gusarapa

img_20170929-131403_whatsapp_image_2017-09-29_at_13_12_14-kM3B-U431633296099OUB-1126x636@RAC1-Web

L’urna de l’1 O-

 

A poc a poc,
guaitant ça i lla,
surt del seu cau
sota una tapa
—ai, Mariano,
ni un punt no em moc,
sento un rau-rau!—
la gusarapa!

 

 [Tot parafrasejant, amb humilitat, Josep Carner.]

 

Citat en Joan Coromines, Lleures i converses d’un filòleg, Barcelona: Club Editor, 1971, p. 408 (Els mestres recordats – Pompeu Fabra).

 

 

 

 

 

Anotació

L’oreig espès

Saint-Malo, France-People enjoy the warm weather on the beach. The French national meteorological service, Météo France, is forecasting record temperatures in the west of the country-P

Saint-Malo, France-People enjoy the warm weather on the beach. The French national meteorological service, Météo France, is forecasting record temperatures in the west of the country. Photography by Damien Mey.

 

Nits de juliol

 

O juliol, jo canto les teves xafogoses
superbes nits que abrasen alcoves i jardins;
les teves nits que encensen els astres, amoroses,
tes nits profundes, plenes d’olor de gessamins.
Les tàpies i els massissos arreu arreu amaguen
en llur secret misteri, acollidor bes,
suavitat de braços que es pengen i embriaguen,
sentors de cabelleres que fan l’oreig espès.
Les flors que protegeixen balcons i glorietes
no en diran mai cap cosa d’amades i poetes.
Quan es fa tard, els aires ja són més aclarits.
La lluna és alta: esguarda de molt amunt, divina;
i passa un fresc murmuri que dolçament inclina
les albes flors, cansades igual que uns ulls marcits.

 

Josep Carner, Obra poètica. Llibres de poesia 1904-1924. Edició crítica de Jaume Coll. Barcelona: Ed. 62, 2017, La inútil ofrena.

 

 

 

 

 

Anotació

D’aquest foll delit de viure, / ¿quin vivent ne sap quelcom?

Vintage Beauty

 

 

 

L’estranya amor

 

Al retrat inconegut,
bella dama, flor de França,
sou encar sense minvança
en la vostra joventut.
Conserveu la ploma en testa
i el mirall en una mà,
i en el pit, dormida, resta
una flor que no es badà.
La finestra, encara oberta,
dóna sempre a aquell país
de polsina d’or incerta;
i per terra, en el tapís,
—flors d’argent, fons escarlata—
fa la roda un gran paó
i el bell ròssec se us dilata
del vestit murmurador.
Heu tingut, dama exquisida,
nada en segles llunyedans,
dolços ulls d’embadalida,
cabells d’or, llavis sagnants;
heu estat gorjaflorida,
els robins en coll i mans
se us tornaven més brillants,
que la sang els dava vida;
de brocats éreu cenyida,
que l’alè féu onejants.
D’aquest foll delit de viure,
¿quin vivent ne sap quelcom?
¿Què s’han fet boca i somriure,
bella dama sense nom?

 

Josep Carner (1884-1970), La inútil ofrena (1924) [text de Poesia 1957, ed. Jaume Coll].