Anotació

i d’unes postes on la llum sangonosa es deixatés amb suprema recança

Cristina Cervià

Cristina Cervià.

 

 

Us vull revelar la intimitat del meu pensament, us vull ésser tot explícit: si m’hagués de bastir jo mateix una ciutat per llegir-hi les meves «Auques i Ventalls», m’apar que en crearia una de colrada pel caràcter i voltada de gràcies. Una ciutat agemolida en un turó, poblada d’heroisme i de mosques, plena d’olors i de pudors ben catalanes, amb Seminari i casernes, amb unes esglésies ben gòtiques, amb un riu equívoc escarrassant-se a entelar les horabaixes, amb un pont on s’estessin a prendre el bon temps tartanes, pagesos i soldats, amb una plaça que hi hagués l’Hospital, l’Hospici i qualques arbrissons neulits, amb carrerons opressos i pendents on llisquessin canonges castellans amb sabates ensivellades d’argent, amb palaus convertits en hostals i passeigs que rumbegessin unes voltes endomassades de mantes peludes i flassades inversemblants. I que hi hagués a la dita ciutat arqueòlegs que els diumenges al matí lluïssin guants de papirs, i dames i dametes que es cofessin rigorosament amb la mantellina ibèrica per a la missa i el passeig al sol — aquestes dues coses espanyoles, — i el capell francès per a les visites o el concert d’una banda de regiment — aquestes dues importacions del país que tenim a tocar. — I que hi fessin bellugadissa traginers i marmanyeres i ramaders, i poetes barrejant l’enyorança literària de París i el fetitxisme del balbuceig folklòric. I que per ses vies transitessin ufanoses noies populars de galtones inflades i ulls enfonsats; i que convisquessin en son fòrum republicans, carlins i catalanistes barallant-se d’una certa manera virolada. I que tota la ciutat s’estengués entre una fortalesa caduca i un Manicomi provincial.

I aquesta ciutat la voltaria d’unes arbredes altes i castíssimes, i d’unes valls amarades de prosperitat, i d’unes hortes de fulles obscures i vellutades, i d’unes vores de riu qui murmuressin amb la frisança de les fulles i les aigües la cançó de l’amor i la immortalitat, i d’unes postes on la llum sangonosa es deixatés amb suprema recança, envermellint de púrpures divines les cares de les parelles contempladores. I si havia de posar un nom a aquesta ciutat, li cercaria un nom que rimés amb Barcelona i que fos més curs; un nom així com Girona.

 

Josep Carner (1884-1970), Auques i ventalls (1914), prefaci (fragment).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis
Anotació

Ut pictura poesis

IMG_20190321_121759_604

Suro de Can Basuny.

 

 

T E M E N Ç A


El carro, ple de sol, no sap que deixa,
rerassagat, un gran senyal de pols,
ni sap el vent que son ahuc de queixa
de balma en balma es vagi fent més dolç.

Jo que distret he caminat debades
–i em cal anar vagarejant sens fi–
temo sentir què diuen mes petjades
quan jo sembla que en fugi en mon camí.

 

Josep Carner, El cor quiet (1925).

 

 

 

 

 

Anotació

Debades, vell Ovidi, si fa no fa m’exhortes

Photography by Edmund Leja (1966) Model Sharron Myers09

Photography by Edmund Leja (1966). Model Sharron Myers.

 

 

Plany de tardor

 

Debades, vell Ovidi, si fa no fa m’exhortes:
—Quan l’ocellaire és destre, bé sap aquelles hortes
on els ocells acuden al rec i la ufanor;
qui un ham a punt vigila, perenne pescador,
coneix aquell recolze de la llacuna grisa
on una sacsejada més aviat avisa
del poble humil que bota de cua, fent l’ull mort;
tu, doncs, en ta recerca de l’amorosa sort,
vés a l’indret on noies per a llur tomb s’acullen,
les quals, si cuetegen i volten i reüllen,
no ho fan amb cap errívol independent afany,
sinó per llur propòsit de caure en el parany—.

Si la ciutat encara no tempta mes amigues
—que van fugir-ne totes com si hi hagués ortigues—,
oh cor!, tu que les ames en gràcia i virtut,
ja som als darrers dies d’aquesta solitud.

Vindran, darrera els xàfecs, de les llunyanes terres,
amb roses d’altres viles i tiges d’altres serres,
en autos i tartanes, per l’aigua i els carrils,
amb d’altres esperances batent als cors gentils.
Jo, doncs, bell punt comenci l’entrada tardorenca
i minvi ja la tarda i es faci més rogenca,
me n’aniré tot dia a seure en un racó
prop d’una carretera o d’una estació.
I miraré que hi hagi un arbre al meu devora
per on el vent gemegui damunt el trist que plora;
la mà tindré aixecada sota la posta d’or
amb una fulla morta i d’un posat de cor.

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia (1957). Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 253 (Auques i ventalls, 166) [< Auques i ventalls (1914), 21]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Lítote

108470_aznarcongreso2_thumb_650

Ali Baba and the Forty Thieves.

 

 

 

«Ja sabeu que és incapaç de destriar la intenció de la lítote més òbvia. El seu tòtem és l’elefant, del qual posseeix l’astúcia una mica densa, l’extraordinària impermeabilitat, la tosquedat quasi circular, i el frenesí una mica histèric ─quan el burxeu amb un bon parpal.»

 

Armand Obiols – Josep Carner, Cartes 1947-1953. Edició de Jordi Marrugat. Sabadell: Fundació La Mirada, 2013, p. 149 (París, 31-viii-1948, d’A. Obiols a J. Carner).

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Al·leluia en tot racó!

DP257979

Giuseppe Sanmartino (Italian, 1720 -1793), Angel, polychromed terracotta head; wooden limbs and wings; body of wire wrapped in tow; various fabrics.

 

 

El rústic villancet

 

Una estrella cau al prat,
una flor s’ha esbadellat,
tot belant juga el ramat
amb la rossa macaruia.
Al·leluia, cor lassat!
Al·leluia, món gebrat!
Al·leluia, Déu és nat!
Al·leluia!

Cap herbei no té tremor,
ni cap deu fa el ploricó;
no hi ha fred ni tenebror,
que un pas d’ala se n’ho duia.
Al·leluia en tot racó!
Al·leluia en tot dolor!
Al·leluia al pecador!
Al·leluia!

A Betlem van els infants
i els amics dant-se les mans
i els promesos i els germans
i la vella en sa capuia.
Al·leluia, vianants!
Al·leluia en nostres cants!
Al·leluia, catalans!
Al·leluia!

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia (1957). Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 292 (»Auques i Ventalls«, 229) [< Auques i ventalls (1914), 34]

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Com l’onada

Crumpled Paper Doll (by alberich mathews)

Crumpled Paper Doll by Alberich Mathews.

 

 

El pi i l’onada

 

M’és un suport la muntanyana soca;
veig al davant l’onada resplendent.
Oh pi fidel a la daurada roca!
Jo, com l’onada, só fidel al vent.

 

 

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia (1957). Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 380 (Ofrena, 285) [< La paraula en el vent (1914), 62]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Anotació

Oblit

MV5BZDc2NjYxNmYtN2I2My00MWIyLWFlOTAtYTg4MTlmZGEyYmRiXkEyXkFqcGdeQXVyMjMzNDY2OTA@._V1_

Emmanuelle: L’antivierge (1975).

 

 

L’oblit

 

Mon oblit és com el riu
allà al peu de la carena,
que no torna al lloc nadiu
i la plana l’asserena.

Mon oblit és com el ras
part damunt de la quintana,
que esvaeix el so del pas
i on la veu es fa llunyana.

Mon oblit és com el vent
que perdé l’empenta brava
i es perfuma lentament
de les flors que menyspreava.

 

Josep Carner (1884-1970), Poesia (1957). Text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona: Quaderns Crema, 1992, p. 752 (Cor quiet, 582) [< La paraula en el vent (1914), 57]