Anotació

Tingues clar…

André De Dienes4rty

By André De Dienes.

 

«Tingues clar que una de les coses més eficients per menyscabar els principis de la religió, afeblir el cos, arruïnar la hisenda, anihilar la raó, denigrar la virtut i malmetre l’orgull i la dignitat és, per descomptat, l’amor indiscriminat a les dones.»

 

Abdal·lah ibn Almuqaffa (720-757), Ètica i educació per a governants [Alàdab alkabir]. Traducció de l’àrab i introducció de Margarida Castells Criballés. Barcelona: Angle, 2014, p. 132.

 

 

 

Anuncis
Anotació

Bateguem en el tot nus com un immortal

Andre de Dienes345

Photograph by Andre de Dienes.

 

«No llegim, no pensem, no escrivim: tant se val!

Bateguem en el tot nus com un immortal.»

 

J.V. Foix & Albert Manent, Correspondència (1952-1985). Edició a cura de Margarida Trias. Barcelona: Quaderns Crema, 2015, p. 37 (De J.V. Foix a A. Manent, Sarrià, 1.ix.19555).

 

 

Anotació

Transparent

André de Dienes 2df

By André de Dienes.

 

«[…] enmig de colles de nois i noies que reien […], que no se’l miraven com si fos transparent sinó que simplement no el veien […].»

 

«[…] through throngs of laughing youths and girls […] who did not stare through him so much as they did not see him at all […].»

 

William Faulkner (1897-1962), El llogaret [The Hamlet, 1940]. Traducció de Maria Iniesta i Agulló. Barcelona: Ed. 1984, 2013, llibre segon (Eula), cap. 1, p. 146.

 

 

 

Vull veure encar la flama ponentina

Andre de Dienes (1913-1985),  Nude on the beach (1940). Model Shirley Levitt.



                                                                                                   To S.
serenor
Vull veure encar la flama ponentina
i sentir el vent arrossegant enyors,
i lloaré l’anyada que declina
ara que estic alliberat d’amors.

Que em plau, enmig del card i l’argelaga,
de fer-me vianant inconegut
i respirar la tarda que s’apaga
acondolent-se delmeu goig perdut.

Ja de mi, la follia, desentesa,
quina olor de bona herba fa l’oblit.
Jo cercaré l’hostal de saviesa
on el llum d’oli vetlla cada nit.

Creguí que l’estelada brunzidora
bategava amb el ritme d’una sang;
i que enrosaven la naixent aurora
la llum d’uns ulls i la dolçor d’un flanc.

Ara sé que és la llum qui sola invita
a somnis d’aire i ficcions de foc.
Ja fuig una ombra que es va fent petita.
Ara tot és en pau i en el seu lloc.

Que ja el meu esperit, en la cantada,
s’enceli ni gement ni trasbalsat,
dret com el fum en vespres de glaçada
o com pi muntanyenc descoronat.

Vull veure encar la flama ponentina
i sentir el vent arrossegant enyors,
i lloaré l’anyada que declina
ara que estic alliberat d’amors.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 460 [Ofrena] [Les monjoies, 1912; La inútil ofrena, 1924].