Anotació

M’enfilo

M'enfilo

L’espoir nous revient par la fuite des constellations de Joan Miró s’exposa a Sotheby’s de Nova York durant la prèvia de la subhasta de peces impressionistes i d’art modern, que es preveu que serà un èxit.

 

Enfilo el rierol del sud per visitar el Mestre Chang

Camino sobre les petjades
que hi ha a la molsa de la sendera.
Núvols blancs als illots de l’estany.
Olor d’herbam de primavera
que encercla la tanca desclosa.
La pluja ha fet més verds els pins.
M’enfilo fins a les fonts del rierol
on hi ha la saviesa i les flors.
Quan arribo davant el mestre,
no recordo què li volia dir.

Liu Changqing (709-780)

Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Traducció de Manel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012, pp. 70-71.

Anotació

Idees

Joan Miró (1893-1983), L’or de l’atzur (1967. Barcelona, Fundació Joan Miró.

 

«Una idea càlida pot assolellar un dia sencer.»

Georg Christoph Lichtenberg (1742-1799), Quaderns de notes [Sudelbücher]. Edició i traducció d’Amadeu Viana. Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2012, Quadern C, n. 38, p. 63.




Com el fruit del raïm

Joan Miró (1893-1983), Retrat d’una vaileta (1919). Barcelona, Fundació Joan Miró.


Perquè és alta i esvelta

Perquè és alta i esvelta
tota es sap estremir.
Si els cabells li penjaven
com el fruit del raïm
pels clotets de la sina
s’hi perdien gotims!

—Més avall si arribaven
floria l’omelic.

Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), El poema de la  rosa als llavis (1923).



Amo l’aroma

Joan Miró (1893-1983), Peinture (Étoile Bleue) (1927), venut a Sotheby’s (Londres) per 29,2 milions d’euros. (20.06.2012)


Amo l’aroma

Amo l’aroma d’aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me’n penyora           tu, minyona esquerpa
com vela nova que troba el garbí.

Les xicres blanques dels pals deltelègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d’elles pledeja—
pledejarien si em veien sofrir.

Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me’n penyora, delteu brot de menta:
jo, per pagar-la,          ja em donaré teu.

Joan Salvat-Papasseit(1894-1924), El poema de la rosa als llavis (1923).



Ignoro els temps passats, els anys i els segles

Joan Miró (1893-1983), Constel·lacions, 3 (1939-1941).


Declamava tot sol mentre abocava cabassades de sal a la bóta
Ignoro els temps passats, els anys i els segles,
La sang, la raça, la terra i la llar.
Só l’heura tendra al bagueny de les cares,
El gemec de la nit, la tramuntana negra,
L’ull vespertí de la roca maresa,
El fresc de la rosada al calze dels estanys,
La flor i la fulla a l’hort de les ventades,
La pell marçal del fruit i el pa tou de les boires.
Só la mel de les fonts, la veu dels soterranis,
La maregassa oberta a les arrels dreçades
I la sang de les brases labials.
Só el foc que abranda els brucs a la serra mitgera,
La pluja entre xarols, la menta dels oasis,
L’ombra que frisa en un cap de carrer
—Quan la flora dels noms emporpra la muralla—.
Só el buf que escampa el fum de les llinoses,
La sal, la sorra i el paper de vidre,
L’arbre a mig coll que branca en flamejar l’Instant.
Só el gorg brogent al pont dels hemisferis
—Pleniluni invocat als freus de l’arxipèlag—,
L’asceta enfront dels màgics al foscant dels garatges,
L’aroma dels vinagres als temples dissidents.
Só la goma solar i el sutge en lluna nova,
L’oli vident dels dibuixos rupestres,
El braç voluptuós al doll de la farina,
El qui va sol quan les clarors s’esbalcen,
I diu que no i fa creu al ban dels beduïns.
Só el nunci de l’Enllà quan els carmins estupren,
La carota de pelfa al bordell de les hores,
El temps sense quadrant i el flam que afita el cercle.
Só la llavor sembrada a l’ermot de la borra,
La tinta espessa al crepuscle dels molls,
L’ocell imbatible a la vall falconera
—Muscle vital d’estranya salvatgina—.
Só l’equador viril, l’aiguamoll incorrupte,
El litògraf del cel, la capçana polar,
Fanal de port secret i criptograma d’ambre.
Só el filtre dels dorments a la plaça emmurada,
Brossalla a la garriga i molsa al codolar,
L’orògraf boreal, el plor de les congestes,
La cabellera d’aigües del teu cor
—Brolla de lava a les teves entranyes—.
Só, de la imatge, la còpia negativa,
Projectada en el temps, amb tints inesborrables
A la làctia muralla dels teus somnis.

J. V. Foix (1893-1987), Desa aquests llibres al calaix de baix (1964). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1994. (Obra poètica, X)



Serafí

Joan Miró (1893-1983), Bleu II (1961). París, Centre national d’art et de culture Georges-Pompidou.


Serafín, que con dulce harmonía
la vida que nace requebrando estás;
cántale glorias mirándole en penas,
que amante y quejoso, su alivio es un ¡ay!
¡Ay, ay, ay!
Tan fragrantes, lucientes y bellas
en cielo y en tierra distantes se ven
las estrellas vestir de colores,
las flores brillar y las selvas arder.
Hoy el hombre suspenso y absorto
ignora, cobarde, lo mismo que ve:
pues mirar tan divino lo humano
es cosa que apenas se puede entender.
Una noche de siglos tan largos
dobladas las luces habrá menester,
y por eso amanecen dos soles
que bañan de luz el portal de Belén.
Joan Cererols (1618-1676), Serafín que con dulce harmonía.