Florence Pugh and Scarlett Johansson share a laugh backstage. Baftas 2020. Photograph by Jamie Simonds.
En el concert
En treves del Concert, veig a l’esbiaixada
─segons com a pleret, es bellugui l’onada
dels caps humans, deixant esquerdes diferents─,
lluny de mi, lluny de mi, la cara enriolada
que té els ulls de moixó, de ratolí les dents.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
per seure vora teu, arribo tard.
Però, Déu meu, ¿què passa? És ella, ben bé ella
qui el seu voltant oblida i els violins i tot.
Ja expressa el goig, ja l’odi, ja un somni de
donzella.
Mou constantment el llavi, la galta, la parpella,
i adés sembla que besi i adés que faci el bot.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
el teu desfici em fa tornar covard.
¡Quina bellugadissa! En un no-res l’arbora
algun desig, o un tedi terrible l’atuí;
sa boca és un espurna o un broc de regadora;
infla la galta, alegre, la xucla, destructora.
És jove, és vella, és monja, és guàrdia urbà i hurí.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ets més diversa que un nombrós esbart.
¿Per què tantes mudances de passió salvatge?
En dos minuts trobaren en sa carona estatge
totes les fesomies, totes les passions
de qualsevol pel·lícula d’indefinit metratge
on ixen saltimbanquis, cow-boys, indis, lleons.
Rosa i jonquilla,
clavell i nard,
ara capeixo ton mudar d’esguard.
És sols que tastes i llamineges
i mig glopeges
una senzilla
lenta pastilla
de “Chocolat Mouchard”.
Josep Carner (1884-1970), Auques i ventalls (1914), a cura de Joan Ferraté. Barcelona: Ed. 62, 1977, pp. 28-29.
El Sentit de la Paraula 