L’odeur et la saveur restent encore longtemps

Laura Torres Gandía.



«I tot d’una m’ha aparegut el record. Aquest gust era el del bocinet de magdalena que els diumenges al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), la tia Léoniem’oferia quan anava a dir-li bon dia a la seva cambra, després d’haver-lo sucat en la infusió de te o til·la. La visió de la petita magdalena no m’havia evocat res abans d’haver-la tastat; potser perquè n’he vist tot sovint després, sense menjar-ne, a les safates de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray per relacionar-se amb altres de més recents, tal vegada perquè, d’aquells records abandonats tants anys fora de la memòria, res no sobrevivia, tot s’havia dissolt; les formes —com també la d’aquella petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota els seus plecs severs i devots— s’havien abolit o, endormiscades, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès unir-se a la consciència. Però quan després de la mort dels éssers, de la destrucció de les coses, res no sobreviu d’un passat antic, només l’olor i el sabor —més febles, però més vius, més immaterials, més persistents, més fidels— romanen encara molt temps com ànimes que recorden, que prenen paciència, que esperancen, sobre les ruïnes de tota la resta, sostenint sense defallir, sobre la seva gateta gairebé impalpable, l’edifici immens del record.»
«Et tout d’un coup le souvenir m’est apparu. Ce goût, c’était celui du petit morceau de madeleine que le dimanche matin à Combray (parce que ce jour-là je ne sortais pas avant l’heure de la messe), quand j’allais lui dire bonjour dans sa chambre, ma tante Léonie m’offrait après l’avoir trempé dans son infusion de thé ou de tilleul. La vue de la petite madeleine ne m’avait rien rappelé avant que je n’y eusse goûté ; peut-être parce que, en ayant souvent aperçu depuis, sans en manger, sur les tablettes des pâtissiers, leur image avait quitté ces jours de Combray pour se lier à d’autres plus récents ; peut-être parce que, de ces souvenirs abandonnés si longtemps hors de la mémoire, rien ne survivait, tout s’était désagrégé ; les formes — et celle aussi du petit coquillage de pâtisserie, si grassement sensuel sous son plissage sévère et dévot — s’étaient abolies, ou, ensommeillées, avaient perdu la force d’expansion qui leur eût permis de rejoindre la conscience. Mais, quand d’un passé ancien rien ne subsiste, après la mort des êtres, après la destruction des choses, seules, plus frêles mais plus vivaces, plus immatérielles, plus persistantes, plus fidèles, l’odeur et la saveur restent encore longtemps, comme des âmes, à se rappeler, à attendre, à espérer, sur la ruine de tout le reste, à porter sans fléchir, sur leur gouttelette presque impalpable, l’édifice immense du souvenir.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 63. (Combray I)



Anuncis