Lluny del país, per estranya contrada

Naomi Watts, «Hollywood Heroïnes», by Tierney Gearson (New York Times Magazine-December 6th 2012).


Lluny del país, per estranya contrada,
per aquestes mars per on he navegat,
era en un port, recordo la gentada,
negres i blancs s’havien barrejat.
A cops de massa rompia una tortuga
un negre vell,
tot ple de sang rentava la petxuga
en l’aigua negra i bruta del cubell.
Altres cantaven.
Uns altres carregaven
un barco gran de fustes i taulons…
Uns altres es pegaven
i al mig d’un rotllo un negre amb convulsions.
Feia calor, temíem un oratge,
prô no havia plogut;
estava trist, fugia a la platja
buscant per la ciutat la quietud.
Pujava jo un carrer de cases baixes,
tapades pels grans arbres de desmai.
De tant en tant s’alçava una palmera,
amb un petit flotó a dalt l’espai.
Sentia com si algú, al meu darrera,
com si volgués posar-se’m al costat.
Em vaig girar per descobrir qui era
i éreu vós, éreu vós, mestre estimat.
—Encara tu per ’qui, en aquest paratge,
tan lluny —vau dir— de nostra gran ciutat,
¿no estàs cansat del teu tan llarg viatge,
no et dolen tants de passos que has donat?—
I jo us respongué:
—El món, senyor, és gran i ple de vida,
pertot trobeu el mateix formiguer,
sovint jo me la sento a dins
la divina embranzida
que ens porta a tots aquí a fê i desfer.
Quantes n’he fet, de bones i dolentes,
qui les declararà?
Quantes n’he fetes d’ànimes contentes
i quantes n’he hagut de trepitjâ.
Quants n’he bastit,
de ponts, palaus i cases,
quantes torres, escluses i canals,
rius que eren forts ara van entre rases,
camps que eren secs són verds i pastorals!—
—Prô mai abraçaràs tota la terra,
ni mai podràs salvar a tot el món,
ets com Arnau i tanta gent que s’erra,
perdent-se a si mateix
volent salvar el món.
Recordes d’aquell dia, a dalt la serra,
pujant pel caminet en costa suau,
que el prat era tot verd i resplendia
i ens va semblar que tot allí es fonia,
i vèiem Déu en un esquinç del blau?—
—I tant si me’n recordo! —responia—,
prô els temps són canviats.
Hi ha una dolor que no hi era o no el sabia,
quan vós i jo vivíem ’germanats.
Me n’haig d’anar, que em crida la sirena
del barco a baix del port…—
—Vés-te’n, vés-te’n, fill meu, no tinguis pena,
segueix sempre els designi del teu cor.—

Encara el vaig sentir quan travessava
l’estret de mar per entre els farallons,
el far a dalt la roca enlluernava,
prô vaig sentî un gran crit allà en el fons.
Josep Pijoan (1881-1963), El meu Don Joan Maragall (1927).


Tapeu-vos bé

Marc Vicens, Albercocs. Aquarel·la-llàpis i tinta xinesa sobre paper, 50 x 30 cm. 2009.


Em diuen que sou mort,
que a Barcelona us varen enterrâ.
Per mi sou viu,
i em feu gran companyia,
per aquests llacs del nord del Canadà.
Mireu, mireu, les illes totes roges,
la llum d’aquell ponent;
mireu, mireu, les aigües corren boges
de por de què no es gelin,
així que pari el vent.
Roques i molses, la terra és com tigrada
de tots colors!
Mireu els troncs tombats per la ventada,
sentiu?, sentiu?, roseguen els castor.
D’aquí en avant per tot és terra ignota
ningú l’ha fet abans aquest camí;
mireu, mireu-la,
l’aigua com xarbota:
Tapeu-vos bé, a Barcelona
deu ser ja el dematí.
Josep Pijoan (1881-1963), El meu Don Joan Maragall(1927).