Anotació

Bonkei

hokusai_woman-arranging-bonkei_1820-1834

Hokusai, Woman Arranging a Bonkei, 1820-1834.

 

 

«Una amiga mía estudió el arte del bonkei: aprendió cómo colocar piedras con formas extrañas y bonsáis sobre una bandeja llena de arena blanca para crear paisajes en miniatura. Pero aunque fue ascendiendo por la jerarquía de la técnica del bonkei, se le seguía escapando el secreto final; daba igual lo que hiciese, la arena nunca se quedaba en su sitio, con las ondulaciones exquisitas de los granos perfectamente colocados, como hacía el maestro. Finalmente, tras muchos años desembolsando una importante cantidad para obtener su licencia como profesional del bonkei, le revelaron la respuesta. Se inclinó a los pies del maestro y él le dijo: “Usa pegamento”.»

 

Alex Kerr, Japón perdido [Lost Japan, 1993]. Traducción de Núria Molines. Barcelona: Alpha Decay, p. 220 (En las afueras del Nara. Budas secretos).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Bambú

Katsushika Hokusai (1760-1849), Ejiri, província de Suruga, xilografia núm. 35 de la sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji, c. 1830.


Quan Yu Ke pinta bambús,
veu els bambús, no veu la gent.
I no és tan sols que no vegi la gent:
tampoc no es veu a si mateix.
Ell mateix es torna bambú
que creix fresc i sense límits.
Zhuangzi ja no és en aquest món.
Qui podrà doncs arribar a preuar
aquesta mirada tan fonda i singular?

Su Shi [Su Dongpo] (1037-1101), Quan Yu Ke pinta amb bambús.

Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Traductor: Manel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012, p. 145.


Makura no Soshi

Katsushika Hokusai (1760-1849), La casa de te de Koishikawa L’endemà de la nevada, xilografia núm. 24 de la sèrie Trenta-sisvistes del Mont Fuji, c. 1830.



a la primavera l’hora que més em plau és l’alba. Els cims de les muntanyes es van retallant de mica en mica a mesura que la llum del sol els il·lumina, i els núvols llargs i prims de color violaci semblen esfilagarsar-s’hi a sobre.
A l’estiu són les nits. I no solament quan brilla la lluna, sinó també les nits fosques, quan les cuquetes de llum volen d’ací d’allà. Fins i tot si plou, que boniques que són les nits d’estiu!
A la tardor adoro els capvespres, quan el sol se’n va a la posta fregant la silueta de les muntanyes i els corbs tornen als nius volant en grups de dos, de tres o de quatre. Però encara m’agraden més els estols d’ànecs silvestres, talment taquetes fosques en un cd llunyà. Quan el sol ha desaparegut, la cançó del vent i el zumzeig dels insectes m’omplen el cor de melangia.
A l’hivern, però, no hi ha res millor que les primeres hores del matí. Resulta meravellós quan ha nevat tota la nit, però també quan el terra és blanc de gebre. O fins i tot quan no hi ha neu ni gebre, i les minyones van d’una cambra a l’altra atiant el foc dels brasers i omplint-los de carbó. Vet aquí el que escau a l’estació del fred! Però quan s’acosta el migdia, per poc que l’aire s’escalfi, ningú no pensa ja a mantenir els brasers encesos, i només hi resten unes quantes piles de cendres blanquinoses i oblidades.

Sei Shonagon, Quadern de capçalera [Makura no Soshi, s. x]. Versió de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona, La Magrana, 2007, p. 39.


Què en sap l’artista de penes?

Katsushika Hokusai (1760-1849), Kajikazawa a la província Kai, xilografia núm. 15 de la sèrie Trenta-sis vistes del Mont Fuji, c. 1830.


El pescador i l’artista

de Sun Ch’en Tsung

El pescador, canya als dits, es bufa les mans gelades:
la barca s’omple de lluna, tot és neu per les vorades.

¿Què en sap l’artista de penes del pescador dissortat?Troba ideal de pintar-lo darrera el marge nevat.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 999.