Libri

 4 Gats by Ramon Casas.

 

«Quan tinc una mica de diners, em compro llibres. Si sobra alguna cosa, em compro roba i menjar.»

 

«When I get a little money I buy books; and if any is left I buy food and clothes.»

 

Erasme de Rotterdam (1466-1536)

 

Variant de l’original:

 

«Ad Graecas literas totum animum applicui; statimque, ut pecuniam acceptero, Graecos primum autores, deinde vestes emam.»

 

«I have turned my entire attention to Greek. The first thing I shall do, as soon as the money arrives, is to buy some Greek authors; after that, I shall buy clothes.»

 

Letter to Jacob Batt (12 April 1500); Collected Works of Erasmus, Vol. 1 (1974).

 

 

 

 

La cambra cuirassada

Ramon Casas (1866-1932), La Sargantain, 1907. Barcelona, Cercle del Liceu.

«Ens pensem que coneixem els que ens envolten i que podem preveure les seves emocions, però és tan sols un miratge. La vida interior d’una persona és el secret més impenetrable del món, una cambra cuirassada. […] Tot i que només es pot viure anant endavant, l’existència, qualsevol existència, únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt. La biografia que deixem rere nostre com el rastre d’una serp a l’arena: vet aquí un artifici que sovint ens conforta. Al capdavall no és tan diferent de l’arriscada interpretació d’un somni. Agafem quatre o cinc escenes que rescatem just quan ens despertem, sensacions que només som capaços de reconèixer veladament, com objectes que unim amb un fil narratiu perquè el resultat sigui comprensible. Però la vida és una altra cosa. El sentit d’una vida és la vida mateixa, allò que construïm cada dia sense ser-ne conscients. Per això, quan les vivim, la majoria de situacions no tenen un significat especial. El miratge del sentit ve després. Seiem en un cafè, parlem amb un amic i justifiquem el nostre passat mirant enrere. L’ordenem. De la necessitat d’entendre els nostres dies, en fem una virtut. Aquest procés tampoc no és gaire diferent del fet de resumir unes vacances d’estiu amb una postal idíl·lica, esgrafiada amb quatre tòpics i enviada a última hora (perquè els nostres parents o amics la rebin quan ja som de nou a casa, sans i estalvis). Reduïm la vida a unes quantes paraules, la simplifiquem, però el seu sentit autèntic és complexitat, contradicció, incertesa.»

Jordi Puntí (*1967), Maletes perdudes. Barcelona: Empúries, 2010, p. 398.

Com els ocells el niu on han estat covats

Ramon Casas (1866-1932), Jove decadent, 1899. Montserrat, Museu de Montserrat.

«Com en els artesans, també en els artistes plàstics podem apreciar clarament que, del que menys pot apropiar-se l’home, és d’allò que li pertany únicament a ell. Les seves obres l’abandonen com els ocells el niu on han estat covats.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 133. (A Tot Vent; 291)

Mais où sont les neiges d’antan!

Ramon Casas (1866-1932), Plein air (c. 1890-1891). Barcelona, Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Balada de les dames d’abans

Digueu-me on, en quin país

Rau Flora, la bella Romana,

Alcibíada i Taís.

Que fou sa cosina germana,

Eco, parlant per damunt

Del brogit del riu i de l’estany,

La bellesa de la qual fou sobrehumana.

I on són ara les neus d’antany?

On rau l’assenyada Eloïasa,

Per qui Pere Abelard

Fou castrat i tancat monjo a Sant Denís?

Per tal amor ell conegué desgràcia!

I també, on és la reina

Que ordenà que Buridan

Fos llançat dins un sac al Sena?

I on són ara les neus d’antany?

La Reina blanca com un lliri,

Que cantava amb veu de sirena,

Berat, la del peu gran, Beatriu, Alícia,

Eremburg, senyora del Maine,

I Joana, la bona lorenesa

Que els anglesos cremaren a Rouen,

On són ara elles, on Verge sobirana?

I on són ara les neus d’antany?

Príncep, no demaneu, ni en una setmana,

Ni en un any, on són aquestes dames,

Sense que jo us remeti a aquest refrany:

I on són ara les neus d’antany?

François Villon (1431-1463?), Les balades. Traducció d’Andreu Subirats. Barcelona: La Breu Edicions, 2010, pp. 24-27.

ballade des dames du temps jadis

Dictes-moy où, n’en quel pays,

Est Flora, la belle Romaine;

Archipiada, ne Thaïs,

Qui fut sa cousine germaine;

Echo, parlant quand bruyt on maine

Dessus rivière ou sus estan,

Qui beauté eut trop plus qu’humaine?

Mais où sont les neiges d’antan!

Où est la très sage Heloïs,

Pour qui fut chastré et puis moyne

Pierre Esbaillart à Sainct-Denys?

Pour son amour eut cest essoyne.

Semblablement, où est la royne

Qui commanda que Buridan

Fust jetté en ung sac en Seine?

Mais où sont les neiges d’antan!

La royne Blanche comme ung lys,

Qui chantoit à voix de sereine;

Berthe au grand pied, Bietris, Allys;

Harembourges, qui tint le Mayne,

Et Jehanne, la bonne Lorraine,

Qu’Anglois bruslèrent à Rouen;

Où sont-ilz, Vierge souveraine?…

Mais où sont les neiges d’antan!

envoi

Prince, n’enquerez de sepmaine

Où elles sont, ne de cest an,

Que ce refrain ne vous remaine:

Mais où sont les neiges d’antan!