Petita cambra…

Vincent van Gogh (1853-1890), El dormitori de van Gogh a Arles (1888). Amsterdam, Van Gogh Museum.


Petita cambra que vas ésser un port
a les greus tempestats meves diürnes,
ets ara font de llàgrimes nocturnes
que, el jorn, celades per vergonya port!
Oh petit llit, repòs meu i conhort
en tants afanys, amb quin dol, quin desori,
Amor les gerres vessa amb mans de vori,
cruels només amb mi, i amb tan gran tort!
Si deixo el meu redós i el meu joquer,
em deixo a mi: deixo aquell pensament
que, abans, seguint-lo, se m’enduia en vol.
En gent vulgar, a mi tan desplaent,
(qui ho hagués dit?), jo busco el meu recer:
tanta por tinc de retrobar-me sol.
Francesco Petrarca, Poesia italiana. Antologia del segle xiial xix. A cura de Narcís Comadira, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, 1985, p. 78.
O cameretta che già fosti un porto
a le gravi tempeste mie diürne,
fonte se’ or di lagrime nocturne,
che ’l dí celate per vergogna porto.

O letticciuol che requie eri et conforto
in tanti affanni, di che dogliose urne
ti bagna Amor, con quelle mani eburne,
solo ver ’me crudeli a sí gran torto!

Né pur il mio secreto e ’l mio riposo
fuggo, ma piú me stesso e ’l mio pensero,
che, seguendol, talor levommi a volo;

e ’l vulgo a me nemico et odïoso
(chi ’l pensò mai?) per mio refugio chero:
tal paura ò di ritrovarmi solo.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere (1336-1374), ccxxxiv.

Anuncis