Portada de la revista satírica El Jueves.
Si n’hi va haver de discòrdia a casa el dia que varen volguer donar-me ofici! Lo pare tenia una bena als ulls quan es tractava de mi.
─És un tonto, aquest bordegàs ─deia sempre─; no en sabrà mai, de lletra, perquè no hi pot entrar ni a cops de culata. Desenganya’t, Mariona: que es matriculi de burro, és la carrera en què farà més avenços. Té la dobla curta.
─No sé a qui s’assembla ─responia la mare, quedant-se molt pensativa fixant los ulls a terra, i , com si enraonés sola, afegia─: Dels meus, no es retira a ningú.
─Deu retirar-se a la meva banda, o a mi, si coneixes: potser sí que hi sigut ase tota la vida i no me n’he adonat fins avui que el fill m’ho treu a la cara!…
─Jo no dic tant. Però a cap dels de casa, ja t’ho asseguro, perquè no n’hi ha hagut de tontos.
─Ai, vatua el món dolent! Encara em faràs despacientar! ¿Doncs, pel teu compte, en lo meu llinatge s’hi crien ases?…
No es varen poguer avenir. La mare retreia les prendes del seu parentiu, del quin n’havia eixit un intèrpret de llengües vives. Lo pare, posat en l’empenyo i per no resultar de sang més baixa, féu una relació molt lluïda de la seva raça, i, exaltant-se a mesura que ponderava els seus mèrits, acabava per treure’s la gorra rebatent-la per terra, i, acotant lo cap, llis com un ou, l’ensenyà, exclamant amb ira:
─Bé, ¿i això què vol dir? L’avi, el pare, i jo, tots l’havem tingut idèntic. ¿Quants n’hi ha, de calbos, a casa teva?… Encara vindrà a contrapuntar-se’m, aquesta dona! Això són caps de doctor ─afegí donant-s’hi patacades amb desfici─, dels que hi porten boneto i borla per rescabalà’ls dels cabells que han perdut estudiant.¿Què vol dir un intèrprete en tota la família? Una flor no fa estiu!
A la fi i remat d’aquesta porfia, va resultar que havia eixit tonto per compte propi, sense adob ni cultiu estrany: per virtut i calitat de jo mateix.
Aqueix vaticini dels meus pares m’ha perseguit tota la vida.
Emili Vilanova (1840-1905), Escenes barcelonines. Una antologia. Tria i pròleg d’Enric Cassany. Edició dels textos a cura d’Arnau Soler Pejoan. Barcelona: Proa, 2016, pp. 163-164 (Records d’un pobre home).
El Sentit de la Paraula 