Nancy Fouts.
Als joves
Fills d’una raça dreturera i forta
que unia el seny amb l’ímpetu,
no renegueu de vostra sang … Oprobi
pel fill qui n’és apòstata!
Per honra té ésser bord. Son cor espuri
sols posa arrels paràsites:
no té l’arrel que del terrer dels avis
ne beu saba llegítima.
Per ell és pàtria una buidor coberta
d’algun mantell de púrpura,
un tros de mapa, una abstracció volàtil,
un mot de la retòrica…
Enfora, oh joves, d’aqueix centre exòtic
a on la lluita bàrbara,
jugant la vida i mort d’homes i bèsties,
se’n fa festa sacrílega.
Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria
la multitud embriaga-s’hi
tumultuosa, contagiant-se amb febres
de decadència pútrida …
Enfora, enfora del variat prosceni
la mímica faràndula
que sols ja furga pels femers, cercant-hi
la rialla estúpida.
Llavis i orelles que va ungir l’aroma
de les cançons indígenes,
no us profaneu amb cançoneig imbècil,
rebuig de lletra i música!
Fills d’una gent tan curta de paraules
com era de fets pròdiga,
no us encanteu amb les buidors lluentes
d’una eloqüència frívola.
És la bambolla de sabó, que inflant-se
al buf d’un nin, esplèndida,
s’irisa al punt, mes a l’instant no forma
ni sols gotes efímeres.
Alluny d’aquí la inanitat rotunda
d’estrofes i de clàusules,
la coloraina, l’oripell, pomposos
tresors de la misèria!
Mes ah! fugint d’inveterats contagis,
no entreu plagues novíssimes,
oh joves que ara meditau corpresos
quimeres hiperbòries.
Alluny, allluny aqueixa boira eterna,
mortalla tenebrívola
que nostre sol rebutja! No us imposi
l’Esfinx sempre enigmàtica
que posa obscur lo clar, i per profundes
vol vendre coses tèrboles…
Jovent, aqueixa copa d’art vesànic
i subtils filtres, llança-la,
que et brinda l’opi del Nirvana búdic
o el vi de les Eumènides.
Elles, crinades de serpents, ompliren
de llur verí tal pàtera:
qui en beu, un cap d’Orestes a les Fúries
ha consagrat per víctima!
Alluny també, deliqüescent cosmètic,
untor de formes flàcides
de l’art caduc! Alluny, ximplesa insulsa
fingint candors ingènues!…
L’art veritable és sa, gallard i noble,
tal com Apol·lo amb cítara
i amb sageta potent. Té la bellesa,
la joventut de l’ànima,
la claretat, l’ardida força, l’hàbil
maneig de fibra harmònica,
i l’arc terrible del bon dret qui mata
la serp del fang malèfica.
Tal vos somriga l’ideal, oh joves,
unint el seny amb l’ímpetu,
i amb gran serenitat, que és la divisa
de la potència màxima.
Ah! Els forts vénen de forts. Alçau l’emblema
de l’avior llegítima,
que cada poble sols ateny son astre
seguint per la seva òrbita.
Siau qui sou; mes no atiant vells odis
de raça, ni amb emfàtiques
declamacions lloant tot lo que és vostre,
fins les mateixes úlceres…
Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,
dins una llar històrica
sens horitzons. Volau sobre les terres
enfora, amunt com l’àguila!
Ella ama el niu de les maternes roques,
però amb gran vol arranca-s’hi
i, travessant mil horitzons, domina
espais de llum esplèndida.
Per planes, mars, abismes i muntanyes,
amb vista potentíssima,
tantost afina desitjada presa,
impetuosa llança-s’hi
de la regió del llamp. Mes no trasmuda
d’essència l’au indòmita.
Ans bé, de tot lo que trescant aferra,
gustant-ne fibres íntimes,
se n’assimila la potència, i torna
cap a son niu més àguila.
Miquel Costa i Llobera (1854-1922), Horacianes (1906), xii.
El Sentit de la Paraula 