Penèlope (I)

Jennifer Pugh fotografiada per Luciana Val i Franco Muso.

 

 

«—Telèmac altiloqüent, desfrenat en l’urc, ens afrontes

amb el que has dit! Quina taca voldries penjar-nos a sobre!

Dels teus mals, no són pas els pretendents culpables,

ho és la teva mare, que sap com de ningú d’arteries.

Car ja fa tres anys, i amb aquest aviat seran quatre,

que ella juga amb el cor que tenim dins el pit els d’Acaia.

Ens esperança tots i va prometent a cada home,

amb anuncis que ens fa; i l’esperit li debat altres coses.

Veges quina altra finor s’havia enginyat dins la pensa:

va fer dreçà’ un gran ordit al casal i teixia una tela

lleu i fora de mida, i llavors de vegades ens deia:

“Joves que em preteneu, ja que és mort Ulisses diví,

tot i que el meu casament us apressa, vulgueu esperar-vos

que el llenç acabi —no fos que els fils en va se’m perdessin:

és per amortallar l’heroi Laertes, el dia

que l’atueixi el mal fat de la mort que en dos ens aplana;

perquè cap dona aquea no pugui blasmar-me pel poble,

si jeia sense mortalla un baró de tanta riquesa.”

Tal deia ella, i el cor generós se’ns deixava convèncer.

I ella de dia teixia aquell gran ordit i aleshores,

cada nit, quan havien posat els flamalls, ho desfeia.

Doncs tres anys ha amagat la finor, i els aqueus se la creien.»

Homer (c. s. viii aC), Odissea, II, vv. 85-106. Traducció de Carles Riba (1953).

«Τηλέμαχ’ ὑψαγόρη, μένος ἄσχετε, ποῖον ἔειπες
ἡμέας αἰσχύνων, ἐθέλοις δέ κε μῶμον ἀνάψαι.
σοὶ δ’ οὔ τι μνηστῆρες Ἀχαιῶν αἴτιοί εἰσιν,
ἀλλὰ φίλη μήτηρ, ἥ τοι περὶ κέρδεα οἶδεν.
ἤδη γὰρ τρίτον ἐστὶν ἔτος, τάχα δ’ εἶσι τέταρτον,
ἐξ οὗἀτέμβει θυμὸν ἐνὶ στήθεσσιν Ἀχαιῶν.
πάντας μέν ῥ’ ἔλπει, καὶὑπίσχεται ἀνδρὶἑκάστῳ,
ἀγγελίας προϊεῖσα· νόος δέ οἱἄλλα μενοινᾷ.
ἡ δὲ δόλον τόνδ’ ἄλλον ἐνὶ φρεσὶ μερμήριξε·
στησαμένη μέγαν ἱστὸν ἐνὶ μεγάροισιν ὕφαινε,
λεπτὸν καὶ περίμετρον· ἄφαρ δ’ ἡμῖν μετέειπε·
κοῦροι, ἐμοὶ μνηστῆρες, ἐπεὶ θάνε δῖος Ὀδυσσεύς,
μίμνετ’ ἐπειγόμενοι τὸν ἐμὸν γάμον, εἰς ὅ κε φᾶρος
ἐκτελέσω, μή μοι μεταμώνια νήματ’ ὄληται,
Λαέρτῃἥρωϊ ταφήϊον, εἰς ὅτε κέν μιν
μοῖρ’ ὀλοὴ καθέλῃσι τανηλεγέος θανάτοιο,
μή τίς μοι κατὰ δῆμον Ἀχαιϊάδων νεμεσήσῃ,
αἴ κεν ἄτερ σπείρου κεῖται πολλὰ κτεατίσσας.
ὣς ἔφαθ’, ἡμῖν δ’ αὖτ’ ἐπεπείθετο θυμὸς ἀγήνωρ.
ἔνθα καὶἠματίη μὲν ὑφαίνεσκεν μέγαν ἱστόν,
νύκτας δ’ ἀλλύεσκεν, ἐπὴν δαΐδας παραθεῖτο.
ὣς τρίετες μὲν ἔληθε δόλῳ καὶἔπειθεν Ἀχαιούς·»