Poor Yorick!

Man Ray (1890-1976), Noire et blanche (1926).


«Alas, poor Yorick! I knew him, Horatio: a fellow of infinite jest, of most excellent fancy: he hath borne me on his back a thousand times; and now, how abhorred in my imagination it is! my gorge rims at it. Here hung those lips that I have kissed I know not how oft. Where be your gibes now? your gambols? your songs? your flashes of merriment, that were wont to set the table on a roar? Not one now, to mock your own grinning? quite chap-fallen? Now get you to my lady’s chamber, and tell her, let her paint an inch thick, to this favour she must come; make her laugh at that. Prithee, Horatio, tell me one thing.»


William Shakespeare (1564-1616), Hamlet (c. 1600), V, i.

«Ah, pobre Iorick… Jo el vaig conèixer, Horaci. Era un home d’una gràcia infinita, d’una fantasia extraordinària. M’havia dut mil vegades a coll-i-be. I ara, quan hi penso… quin fàstic que em provoca… Em vénen nàusees… Aquí penjaven aquells llavis que jo vaig besar no sé quantes vegades. ¿On són, ara, aquelles gràcies, aquells saltirons, aquelles cançons, aquells acudits que feien cargolar de riure tota la taula? ¿No tens ningú que et rigui les ganyotes, ara? Vés ara a la cambra de la meva dama i digue-li que, per més gruix de pintura que es posi a la cara, acabarà fent aquesta ganya. Fes-la riure explicant-li això. Horaci, digue’m una cosa, t’ho prego.»

William Shakespeare, Hamlet. Traducció de Joan Sallent. Barcelona: Quaderns Crema, 2008, pp. 265-266.


Anuncis

Dimonis! Certament són teus les mans, els peus, el cap i el c[ul]

Scarlett Johansson fotografiada per Annie Leibovitz per a Vanity Fair (2004).


«Bon senyor meu, veieu les coses
com hom ha vist les coses sempre.
Hem de ser més espavilats,
abans que ens fuja el goig de viure.
Dimonis! Certament són teus
les mans, els peus, el cap i el c[ul];
mes tot allò de què gaudesc,
¿és per això potser menys meu?
Si puc pagar-me sis cavalls,
¿les seues forces no són meues?
Córrec, i sóc un home veritable,
com si tingués dotze parells de cames.
Va!, deixa estar tanta cabòria,
i cap al món anem de dret.
T’ho dic: qui es perd especulant
és com un animal, pels erms
un esperit maligne el va menant en cercles,
i al voltant té magnífiques deveses.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, vv. 1.816-1.833. (Primera part de la tragèdia)

Mireu el nostre mar


Pere Portabella (dir.), Die Stille vor Bach (2007) [El silenci abans de Bach].

Mireu el nostre mar,
escuma als peus del far:
vol arrelar-se a la terra.
Les serres ancorades
somnien el seu blau
i el gest brau
de les onades.
Mireu el nostre mar
enamorat del cel
que sap dolç com la mel.
Alça amunt les onades,
només el vol besar
i abraçar
ses nuvolades.
Manuel Forcano
Ferran Savall, Mare Nostrum (Jordi Savall-Hespèrion XXI, 2011).



Records

Mosh per Lordjin.


«També els records tenen la seva joventut… Es converteixen, així que els deixes florir-se, en uns fantasmes fastigosos que traspuen egoisme, vanitats i mentides… Es podreixen com les pomes…»
Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 333. (labutxaca)


L’odeur et la saveur restent encore longtemps

Laura Torres Gandía.



«I tot d’una m’ha aparegut el record. Aquest gust era el del bocinet de magdalena que els diumenges al matí a Combray (perquè aquell dia no sortia abans de l’hora de la missa), la tia Léoniem’oferia quan anava a dir-li bon dia a la seva cambra, després d’haver-lo sucat en la infusió de te o til·la. La visió de la petita magdalena no m’havia evocat res abans d’haver-la tastat; potser perquè n’he vist tot sovint després, sense menjar-ne, a les safates de les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray per relacionar-se amb altres de més recents, tal vegada perquè, d’aquells records abandonats tants anys fora de la memòria, res no sobrevivia, tot s’havia dissolt; les formes —com també la d’aquella petita petxina de pastisseria, tan generosament sensual sota els seus plecs severs i devots— s’havien abolit o, endormiscades, havien perdut la força d’expansió que els hauria permès unir-se a la consciència. Però quan després de la mort dels éssers, de la destrucció de les coses, res no sobreviu d’un passat antic, només l’olor i el sabor —més febles, però més vius, més immaterials, més persistents, més fidels— romanen encara molt temps com ànimes que recorden, que prenen paciència, que esperancen, sobre les ruïnes de tota la resta, sostenint sense defallir, sobre la seva gateta gairebé impalpable, l’edifici immens del record.»
«Et tout d’un coup le souvenir m’est apparu. Ce goût, c’était celui du petit morceau de madeleine que le dimanche matin à Combray (parce que ce jour-là je ne sortais pas avant l’heure de la messe), quand j’allais lui dire bonjour dans sa chambre, ma tante Léonie m’offrait après l’avoir trempé dans son infusion de thé ou de tilleul. La vue de la petite madeleine ne m’avait rien rappelé avant que je n’y eusse goûté ; peut-être parce que, en ayant souvent aperçu depuis, sans en manger, sur les tablettes des pâtissiers, leur image avait quitté ces jours de Combray pour se lier à d’autres plus récents ; peut-être parce que, de ces souvenirs abandonnés si longtemps hors de la mémoire, rien ne survivait, tout s’était désagrégé ; les formes — et celle aussi du petit coquillage de pâtisserie, si grassement sensuel sous son plissage sévère et dévot — s’étaient abolies, ou, ensommeillées, avaient perdu la force d’expansion qui leur eût permis de rejoindre la conscience. Mais, quand d’un passé ancien rien ne subsiste, après la mort des êtres, après la destruction des choses, seules, plus frêles mais plus vivaces, plus immatérielles, plus persistantes, plus fidèles, l’odeur et la saveur restent encore longtemps, comme des âmes, à se rappeler, à attendre, à espérer, sur la ruine de tout le reste, à porter sans fléchir, sur leur gouttelette presque impalpable, l’édifice immense du souvenir.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 63. (Combray I)



Sal Àtica

Richard Avedon (1923-2004).



«L’amor, que es pot dir que és la sal àtica del gaudi.»

«Love! that may be styled the Attic salt of enjoyment.»
John Cleland (1709-1789), Fanny Hill. Memòries d’una dona galant [Fanny Hill or Memoirs of a Woman of Pleasure, 1748]. Traducció de Xavier Pàmies. Martorell: Adesiara, 2012, p. 270.