Et la mer efface sur le sable les pas des amants désunis

Goudal Noemie, Waterfall.

The falling leaves drift by the window

The autumn leaves of red and gold
I see your lips, the summer kisses
The sun-burned hands I used to hold

Since you went away the days grow long
And soon I’ll hear old winter’s song
But I miss you most of all my darling
When autumn leaves start to fall

C’est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m’aimais et je t’aimais
Nous vivions tous, les deux ensemble
Toi que m’aimais moi qui t’aimais
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable les pas des amants désunis

Autumn Leaves, French Lyrics by Jacques Prévert (1945); English Lyrics by Johnny Mercer (1947); Music by Joseph Kosma (1945).
Edith Piaf, Autumn Leaves.

Anuncis

We are such stuff as dreams are made on

Michelle Williams, caracteritzada com a Marilyn Monroe en la pel·lícula Mi semana con Marilyn (My Week with Marilyn, 2011), protagonitzada per la mateixa M. Williams i Kenneth Branagh.


Our revels now are ended. These our actors,
As I foretold you, were all spirits, and
Are melted into air, into thin air;
And, like the baseless fabric of this vision,
The cloud-capp’d towers, the gorgeous palaces,
The solemn temples, the great globe itself,
Yea, all which it inherit, shall dissolve,
And, like this insubstantial pageant faded,
Leave not a rack behind. We are such stuff
As dreams are made on; and our little life
Is rounded with a sleep.
Prospero, act IV, scene I, vv. 148-158.
William Shakespeare (1564-1616), The Tempest (c. 1610-1612).
La festa s’ha acabat, i aquests actors,
com us deia, tots eren esperits.
S’ha fos en l’aire que no es palpa.
I, semblants a la fàbrica d’aquesta
visió, que no té cap fonament,
l’altiva torre que corona el núvol,
el magnífic palau i el temple esplèndid,
i fins la immensa esfera d’aquest món,
i tots els que l’heretin i governin,
es dissoldran; i, igual que s’ha esvaït
aquesta fantasia sense cos,
no deixaran ni fum, ni crit, ni rastre.
Som de l’estofa de què són els somnis.
I un somni és el que volta nostra vida
petita!
William Shakespeare, La tempestat, traducció Josep M. de Sagarra.


Anotació

Palmira

Scarlett Johansson.

 

EN CREIXELLS I JO ESTABLÍEM, HORA FOSCANT, L’OROGRAFIA D’IMAGINARIS PLANETES DESPRÉS D’HAVER DISCUTIT LA CRONOLOGIA DELS «DIÀLEGS» DE PLATÓ, EN ENGEGAR LA MOTO PER TORNAR A CASA, VA ARRIBAR LA PALMIRA AMB UN EXTRAVAGANT VESTIT DE VELLUT CARMESÍ, I PER FALSOS CORRIOLS I PONTS LLEVADISSOS SE’M VA ENDUR AL BALL.

 

(A la vaga pineda ofegàvem el goig,

Matinaven els folcs a l’esblaimada coma;

I fórem U, Alba i Nit en un crit:

Oh immortals defallences!)

Adéu, trofeus d’Aiax i els peristils airívols

Que esbossa en ulls recents el Migdia Suprem;

Els àugurs emergents entre signes i símbols

A l’arxipèlag càlid de les Formes

—Llum enumerativa als elisis florents

A la faç secular dels navegants immòbils—.

Adéu el roc cabdal; a l’ogiva frondosa

Dels temples freturants al peu de les cascades

Amb déus dements als altars dissidents;

El Crist Imperial coronat de gaubances

A l’àpex fulgurant del sínode dels cors;

Els clams guerrers, a mig coll, a toc d’alba,

Els crits vesprals darrere les muralles,

L’aiguabarreig dels mars a l’ultrason, adéu!

Hora foscant t’acostes, oh deessa!,

Amb fressa d’aigua als clots dels horts desemparats

I clarors indulgents de murtra, rosa i heura

Als ulls seglars, a la ment eviterna.

¿A quin mar primicer i aurora inicial

—Pures blavors, esbós del pur atzur—

Alga i corall junyidors, i l’escuma

Reflectint, insegura, els secrets submarins,

Van ordenar ta Immortal Estructura?

(¿Quin fals iniciat, entre espadats i gruta,

Cremava focs pertot i t’ullprenia?

—Oh dia advers, ginestes del crepuscle!—)

¿Quin mòrbid beduí camacurt i pelós,

Ment sense esment amb els cinc senys en flama,

Exaltà el Cos Perfet més enllà de la Idea

I en son grosser petjà l’àcid llindar

On, delirant, abolia els epílegs?

(¿A quina vella jungla omples els ulls

De llum elemental i oratges primitius,

Pluges i rous i sediments lacustres?)

O dia exclòs, oh recs brogents!

                                                             Palmira:

¿Hem de cedir tots dos al plor de la Sibil·la?

Pengem llunes als tells! Besem polsim de boques!

Amaguem pels erols dels masos embruixats

Els olius i els fumalls, les brees delatores!

Esbaldim cos i vesta al broll de les salines,

Plantem llitera i tenda als planell petrolífers!

(Desem al sostremort les doctes partitures,

Escoltem, moridors, les daurades remors

Dels antics oceans a les fràgils conquilles,

Salpem dels ports extrems cap al Nocturn Triangle!)

Petjarem els sorrals dins els amples parpelles

D’un son confús, darrere els farallons

On l’ombrívol ponent projecta amb falsa llum pèrfides fites,

Sense flors, ni botí, ni motors bategants en màquines alades.

Oh impur perfet! Únic mancat! Falsa Diana!:

A l’encís conjugat dels astres infal·libles:

Despullem, conjurats, la pròpia nuesa.

Setembre, 1934

J. V. Foix (1893-1987), Les irreals omegues (1949). Edició de Jaume Vallcorba. Barcelona: Quaderns Crema, 1987, II, pp. 15-19. (Obra poètica, IV)

 

 

 




Divises

Aleksey Chishov, Orpheus and Eurydice.


«[…] I Hermip, a les Vides, li atribueix [a Tales] la dita [que és atribuïda] per alguns a Sòcrates. Perquè deia sovint, diuen, que donava gràcies a la Sort per tres coses: “primera, perquè vaig néixer home, i no bèstia; segona, perquè home, i no dona; tercera, perquè grec, i no bàrbar”.»

Diogenes Laerci (c. s. III dC), Vides i sentències dels filòsofs, I, 33.

De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Fragments i testimons. Edició i traducció de Joan Ferrer Gràcia. Girona, Edicions de la Ela Geminada, 2011, p. 145.


Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Maria-Mercè Marçal(1952-1998), Cau de llunes (1977).

Rebloc


Marc Vicens, Kate. Font: Menjar Blanc, v.2


Visc la meva vida en cercles creixents
que s’estenen sobre les coses.
Tal volta l’últim no podré perfer-lo;
vull intentar-ho tanmateix.

Giro entorn de Déu, torre antiquíssima,
fa mil·lenaris que jo estic girant;

i no sé encar què sóc: un falcó, una tempesta,

o bé un càntic molt gran?
Ich lebe mein Leben in wachsenden Ringen,
die sich über die Dinge ziehn.
Ich werde den letzten vielleicht nicht vollbringen,
aber versuchen will ich ihn.

Ich kreise um Gott, um den uralten Turm,
und ich kreise jahrtausendelang;
und ich weiß noch nicht: bin ich ein Falke, ein Sturm
oder ein großer Gesang. 


Rainer Maria Rilke (1875-1926), El llibre de la vida monàstica (Das Buch vom mönchischen Leben, 1899), traducció de Joan Vinyoli(1914-1984), Poesia completa, Barcelona, Ed. 62, 2011 (1a ed. 2008), p. 405 (labutxaca) [Joan Vinyoli, Versions de Rilke, Barcelona, Proa, 1984]