Em plau, embadalit, anar ignorant l’atzar

Fotografia: Ira Bordo.

El tenderol

La pira dels meus dies té una llangor estranya,
em plau, embadalit, d’anar ignorant l’atzar.

Més bell que no un castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.

Llibants de poca força i un pal que no s’arrela
té mon mantell, ma casa, mon regi para-sol.

Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d’oratjol.

El sostre i les parets són de llum: tot l’estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
Hi ha una cadira vella de boga per moblatge,
i de dos peus s’ensorra, com qui d’esquena cau.

Jo veig per un forat la mar, tot ella escata.

Jo que m’assec a terra, la mà sobre el genoll.

Si faig un clot (oh cercatresors!, oh foll pirata!)

hi trobaré curculles i tiges de fonoll!

Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que sóc entre calitges al cor del firmament,

i que és a baix que sento la fressa de les ones!,
i em miralleja l’ànima igual que el vel roent.

I altres estones penso que só dins una espluga

al fons del mar, dins una verdor plena d’oblit,

i que és a dalt que sento l’aiguatge que es belluga

sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.

Mes no: sóc a la terra. La lluïssor marina

m’és al davant; un bot, d’encesa neu, hi llu.

Delint-me per dissoldre’s a mar, mon cos s’inclina

tot sol: de mica en mica, a més a més, tot nu.

Adéu, oh casa trèmula plantada a la vorera

de mar! Em faràs signes igual que una bandera

quan vegi dins de l’aigua translúcida, en repòs,

aquelles serps llumíniques d’una impalpable aixera

que fan esgarrifances de joia en tot el cos.

Mes quan, dins l’aigua, em giro a terra, una gavina

de mon refugi trèmul voleia pel redol.

Oh si fos el colom d’una Venus marina

que em prometés que al meu retorn el tenderol

ja seria recer d’una esquiva donzella

que, tantost em veiés, amb desordre sobtat,

de mon braç gotejant lliscaria a l’anella,

revestida només de la púrpura bella

amb què el cos li tenyís el migdia filtrat!

Josep Carner (1884-1970), L’oreig entre les canyes (1920). Edició de Jaume Coll. Barcelona: Ed. 62, 2006, pp. 69-70.

No diu paraules ben ardides

Foto: Ira Bordo.

Com les maduixes

Menja maduixes l’àvia d’abans de Sant Joan;

per més frescor, les vol collides d’un infant.

Per’xò la néta més petita, que és Pandara,

sabeu, la que s’encanta davant d’una claror

i va creixent tranquil·la i en admiració
i a voltes, cluca d’ulls, aixeca al cel la cara,

ella, que encar no diu paraules ben ardides

i que en barreja en una música els sentits,

       cull ara les maduixes arrupides,

       tintat de rosa el capciró dels dits.

Cada matí l’asseuen, a bell redós del vent,

                      al jaç de maduixeres.

I mira com belluga l’airet ombres lleugeres,

i el cossiró decanta abans que el pensament.

Li plau la corretjola i aquell herbei tan fi,

i creu que el cel s’acaba darrera del jardí.

En va la maduixera son bé de Déu cobria;

en treure les maduixes del receret ombriu,

Pandara s’enrojola, treballa, s’extasia:

si n’ha trobat més d’una, aixeca els ulls i riu.

Pandara sempre ha vist el cel asserenat;

ignora la gropada i el xiscle de les bruixes.

És fe i és vida d’ella la llum de bat a bat.

El món, en meravelles i jocs atrafegat,

és petit i vermell i fresc com les maduixes.

Josep Carner (1884-1970), Els fruits saborosos (1906). 


[From Sali.]