Anotació

A distància

BrcfoLdCMAAew0z (1)

 Artist Dame Zaha Hadid’s Heydar Aliyev Centre in Baku, Azerbaijan, has won the Design Museum Design of the Year Award. The Heydar Aliyev Centre is a thriving conference venue, museum and gallery.

 

«A distància de les coses més estimades, sembla que, com més forta és la nostra inclinació, més arribem a dominar-nos, fent que s’interioritzi tota la força de la passió que tendia a sortir. Però que d’hora, que de pressa sortim d’aquest error, quan aquell a qui crèiem poder renunciar torna a aparèixer davant els nostres ulls com a persona irrenunciable.»

 

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, pp. 212-213. (A Tot Vent; 291)

 

 

Afinitats electives

Paul Cézanne(1839-1906), Boy in the Red Waistcoat(1894 o 1895), robat a Zuric l’any 2008, va ser recuperat recentment per la policia Sèrbia (12.04.2012)



To Barni.

«Les coses que sol fer cada persona es repeteixen més del que hom creu, perquè el seu tarannà els dóna la determinació més pròpia. El caràcter, la individualitat, les inclinacions, l’orientació, el lloc, els entorns i els costums conformen un conjunt en què cada persona es mou en una atmosfera, com ara en el seu element; només aquí es troba bé i folgat. I així, després de molts anys, ens sorprenem de trobar inalterades les persones, mal que tothom es queixi tant dels canvis humans, i són inalterables dins dels infinits estímuls externs i interns.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (DieWahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 222. (A Tot Vent; 291). 

Vius i Morts

Fotograma de la pel·lícula Melancholia (2011), dirigida per Lars von Trier i protagonitzada per Kirsten Dunst(a la foto), Charlotte Gainsbourg i Kiefer Sutherland.



«Una vegada vaig sentir que un preguntava per què parlem bé i sense ambages dels morts, i dels vius sempre amb certa precaució. Hom li va respondre: perquè d’aquells no hem de témer pas res, i aquests encara se’ns poden creuar en algun lloc. Així d’impura és aquesta preocupació pels records dels altres; només sol ser un entreteniment egoista, mentre que sí que fóra santament seriós mantenir sempre despertes i càlides les relacions amb els qui resten.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 125. (A Tot Vent; 291)


L’experiència

Paolo Roversi, Kate, 1992.


«L’experiència, estimat —replicà Charlotte—, no és cap arma suficient, de vegades és perillosa i tot per al qui la maneja; i, de tot plegat, si més no se’n treu que el que no hem de fer és precipitar-nos.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 18. (A Tot Vent; 291)



L’època

Joaquim Gomis (1902-1991), Joan Miró a la platja de Mont-roig, 1946. Barcelona, Fundació Miró. 
La Fundació Miró gestionarà l’Arxiu Gomis, format per més de 70.000 imatges.

«Mentre la vida se’ns enduu —li respongué ella—, ens pensem que actuem per nosaltres mateixos, que elegim les nostres  activitats i satisfaccions. Certament, si ens ho mirem bé, tan sols són els projectes i les inclinacions de l’època, el que també estem obligats a fer.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 169. (A Tot Vent; 291)




Temor i esperança

Tommaso Ausili, The Hidden Death (Photo World Press 2010)


«Hi ha moments en què el temor i l’esperança són una sola cosa, s’anul·len mútuament i es perden en una fosca insensibilitat. Altrament no podríem saber els nostres estimats absents en perill constant i continuar fent la mateixa vida quotidiana.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 135. (A Tot Vent; 291)



Com els ocells el niu on han estat covats

Ramon Casas (1866-1932), Jove decadent, 1899. Montserrat, Museu de Montserrat.


«Com en els artesans, també en els artistes plàstics podem apreciar clarament que, del que menys pot apropiar-se l’home, és d’allò que li pertany únicament a ell. Les seves obres l’abandonen com els ocells el niu on han estat covats.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 133. (A Tot Vent; 291)



Tot passejant pels camps veïns

Lucian Freud (*1922), Benefits Supervisor Sleeping, 1995. Comprat per Roman Abramovich en una subhasta a Christie’s de Nova York per més de 33 milions de dòlars (maig 2008).

Yossi Loloi, Full Beauty Project.
«Ocupar-se d’alguna cosa que només saps fer a mitges és una sensació tan agradable que ningú no hauria de reprendre un diletant, quan conrea un art que no aprendrà mai, i tampoc no s’hauria de censurar l’artista quan té ganes de passejar-se per un camp veí, més enllà dels límits del seu art.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 130. (A Tot Vent; 291)


Làpides

Contenidors del port de Sendai (Japó), després del tsunami posterior al terratrèmol (11.03.2011). 
Foto: Itsuo Inouye/AP



«Quan veus tantes làpides enfonsades o gastades de tant passar-hi la gent dins les esglésies, i fins i tot les esglésies que s’hi han esfondrat al damunt, sempre sembla que la vida després de la mort només és una segona vida, on només ets present en la imatge, en la inscripció, i s’hi està més temps que en la pròpia vida. Però això, aquesta segona existència, també s’extingeix tard o d’hora. El temps no perdona els seus drets en les persones ni en els monuments.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 129. (A Tot Vent; 291)


Qualsevol consol, infame; la desesperació, un deure

Kate Winslet (Inez van Lamsweerde and Vinoodh Matadin)

«Per al feliç, per al venturós és ben fàcil de dir-ho —exclamà—, però se n’avergonyiria si comprengués que es fa insuportable per al qui pateix. Cal una paciència infinita, perquè un dolor infinit, l’inflexible venturós no el reconeixerà mai. Hi ha casos, sí, n’hi ha!, en què qualsevol consol és infame, i la desesperació un deure. Un noble grec que també sap com descriure els herois no s’està de fer plorar els seus en els moments infaustos. En el seu mateix proverbi, diu: els barons que vessen moltes llàgrimes són bons. Que em deixin, doncs, aquells amb el cor i els ulls secs! Renego dels feliços a qui el desventurat només serveix d’espectacle. En la situació de destret corporal i anímic més cruel, encara s’ha de comportar dignament per a trobar-ne acceptació, i trencar-s’hi el coll amb correcció, com un gladiador, perquè encara l’aplaudeixin mentre es mor.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 114. (A Tot Vent; 291)