Riqueses

Jasmin, an Egyptian woman. Foto: Martin La Delfa/National Geographic, 2011.

«Ningú no podrà enganyar-nos ni ens podrà convèncer que per a aquest fi en calen grans riqueses: elles no ens ajuden, sinó que ens posen obstacles; suposen una càrrega més que un alleujament. Per arribar a la vida solitària cal fer una ascensió, i ningú que vulgui emprendre-la no s’enredarà amb llaços o pesos inútils. No hi ha res més pesant i que ens retingui més que l’or: no hem de cobejar-lo ni voler-lo més enllà del que la necessitat mateixa requereix perquè, un cop cedim a l’avarícia, no hi ha res que ens pugui plegar, ni abatre, ni fer-nos caure a terra més que l’or, i no hem d’estranyar-nos si, havent sorgit de la terra, el seu pes l’hi empeny novament.»

Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 148 [II.xiv.17]. (El Far; 19)

La solitud sense les lletres

William Blake (1757-1827), The Ancient of Days (1794).

«Sens dubte, la solitud sense les lletres és talment un exili, una presó, un poltre de tortura: posa-hi la cultura i esdevindrà la pàtria, la llibertat, una font de plaer. Hom coneix prou bé aquells mots de Ciceró referits al lleure: “¿Hi ha res més dolç que el lleure dedicat a la cultura?” [Tusculanes, V, 36, 105] D’altra banda, també és ben coneguda la sentència de Sèneca: “El lleure sense cultura és com la mort, una sepultura per a l’home viu” [Cartes a Lucili, 52, 3].»

El recés més preuat

Rembrandt (1606-1669), Judit al banquet d’Holofernes, 1634. Madrid, Museu del Prado.

«Tanmateix, el treball nocturn és el recés més preuat, sempre que hi arribem ben descansats i robustos. Ara bé, de la mateixa manera que el silenci, el recés i la llibertat de l’esperit són absolutament desitjables, cal dir que no sempre conflueixen. Per tant, davant l’eventualitat d’un petit soroll, no hem d’abandonar immediatament els llibres ni lamentar-nos per haver perdut aquell dia, sinó que hem de plantar cara a tot allò que ens incomodi i anar adquirint l’hàbit que la nostra concentració pugui vèncer tots els obstacles; si dirigim tota la nostra atenció vers la nostra feina, res del que pugui torbar-nos els ulls i l’oïda no arribarà a la nostra ment. ¿No és ben cert que, molt sovint, un pensament atzarós fa que no veiem els qui ens vénen de cara i, d’aquesta manera, fa que no es desviem del camí? ¿No aconseguiríem el mateix si realment ho volguéssim? No hem de deixar-nos endur per les raons de la peresa. Car, si penséssim que no hem d’estudiar si no estem prou descansat, de bon humor i lliures de tota preocupació, sempre trobaríem alguna excusa. És per això que ja sigui entre la gent, ja sigui en un viatge o bé durant un àpat, cal que el nostre pensament es procuri a si mateix un espai de recés.» [Quintilià, Institució oratòria, X, 3, 28-30]

El seu cor

Mona Hatoum (*1952), Hanging Garden, 2008.
Premi Joan Miró 2011.

«El seu cor no enveja ni odia ningú; content amb la seva sort i amb la seva fortuna, inaccessible a les injustícies, no tem ni desitja res; sap que el verí no va a parar als vasos de terrissa, que ben poques coses basten a la vida dels homes i que la riquesa més elevada i més autèntica és no cobejar res, i el poder suprem no tenir cap por. Duu una vida assossegada i joiosa, de nits plàcides, dies passats en el lleure i àpats tranquils; camina lliure, s’asseu confiat, no ordeix ni es prevé contra cap intriga; sap que hom l’estima pel que és i no pas pel que té, sap que la seva mort no és útil a ningú, que la seva vida no fa mal a ningú; considera que el més important no és la llargada de la vida, sinó la seva qualitat, i no té gaire en compte on i quan ha de morir, sinó de quina manera.»

Sol…

Carla Bruni (*1967) per Michel Comte (*1954), 1993.

«… i no té por de quedar-se sol, si és amb si mateix amb qui resta.»

Paraula i pensament

Caravaggio (1571-1610), Sant Jer0ni meditant, c. 1605.

Montserrat, Museu de Montserrat.

«¿Qui és capaç, realment, d’igualar amb la paraula allò que el pensament ateny amb tanta immediatesa?»

Llibres

Biblioteca vaticana.

«Cerco també llibres de gèneres varis que, ja sigui per l’autor, ja pel mateix contingut, són companys ben agradables, fidels, i promptes a sortir davant del públic o a retornar al seu cofre quan tu els ho ordenis; sempre a punt de callar o de parlar, de quedar-se a casa, d’acompanyar-te al bosc, de viatjar lluny, de viure al camp, de mantenir una conversa, de gaudir, de poder-te encoratjar, consolar, reprovar, i d’ocupar-se de tu, i de donar-te consells; d’ensenyar-te els secrets de la natura, les accions memorables, la regla de la vida i el menyspreu envers la mort, la mesura en les situacions pròsperes, el coratge en l’adversitat, la constància i la fermesa en cada acció: companys il·lustrats, alegres, útils i eloqüents, que no generen enuig, ni despeses, ni laments, ni murmuris, ni enveja, ni enganys; entre tants avantatges, no reclamen ni menjar, ni beure, i en tenen prou amb un vestit modest i un raconet de la casa: tanmateix, no deixen d’oferir a llurs hostes inestimables riqueses per a l’esperit, vastes habitacions, vestits esplèndids, banquets molt agradables i les menges més gustoses.»

dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29	30	31