Vagància

Sergio Belinchón, Ciudades efímeras.


«Hi ha determinats temperaments que estan destinats a quedar fatalment destruïts per la vida d’aquests pobles. Hi ha persones que necessiten una determinada quantitat d’il·lusions per mantenir erecta la seva columna vertebral; aquests pobles, d’il·lusió, no en donen ni en mantenen cap. Són pobles sense passions de batec important, que han eliminat del seu clos tot rastre de possibilitat que ultrapassi el mer interès personal immediat. En la manera d’ésser d’aquesta gent, hi és sempre soma, immediata, la insondable psicologia pagesa; són pagesos que s’han tornat comerciants i han hagut d’esdevenir coherents per la pràctica comercial. “De les il·lusions, ja en posarem un bon tros a l’olla…!”, diuen, reflectint la veu ancestral. Les il·lusions són una rèmora, un destorb negatiu, innecessari, improductiu. El que és indispensable, la primera virtut humana, és la vivor personal. Ésser viu, cada dia més viu, ésser viu com la tinya, aquest és l’ideal universal. El motor de la vida d’aquests pobles no és una forma o altra d’il·lusió; és una forma o altra de vivor. El seu entrellat és un entrellat de vivor excitada, fabulosament excitada per la vagància. Aquella espècie de remor somiosa que flota sobre aquestes localitats i que els poetes de diumenge a la tarda han comparat amb el brunzit del buc d’abelles, en realitat és produïda per la sonsònia de la vagància. Per a alguns temperaments, resistir aquesta vagància es fa molt difícil. Es necessita ésser molt elegant i molt ben construït per resistir, decentment, la vagància. És un estat que us arrasa l’esperit i la voluntat. Totesles il·lusions hi naufraguen i el volum d’aquest naufragi és proporcional al gruix de les il·lusions i de la sensibilitat que hom havia, de jove, presentat. La vida deixa de tenir la menor utilitat, la més vaga motivació, és el no-res absolutament assegurat —el no-res cobert per l’avorriment més espès i més vast. Les darreres facultats d’observació i de reflexió d’aquestes pelleringues locals els converteixen en llengües viperines, en inadaptats sistemàtics, en uns delirants de la més agra mordacitat.»

Josep Pla (1897-1981), Nocturn de primavera (1953). Barcelona: Destino, 2006, pp. 44-45.

Giuramenti d’infido cor!

Iznik (Turquia), c. s. xviixviii.

Poveri fiori

Poveri fiori,
gemme de’ prati,
pur ieri nati,
oggi morenti,
quai giuramenti
d’infido cor!

L’ultimo bacio,
o il bacio primo,
ecco v’imprimo,
soave e forte,
bacio di morte,
bacio d’amor.

Tutto è finito!
Col vostro olezzo
muoia il disprezzo:
con voi d’un giorno
senza ritorno
cessi l’error!
Tutto è finito!
Francesco Cilea (1866-1950), Adriana Lecouvreur (1902), acte quart.

Angela Gheorghiu interpreta Poveri fiori.




Fresques

Fotografia: Ellen von UNWERTH.

«—Il paraît que monsieur est décidément pour les suivantes.
»—Que voulez-vous, madame? Elles sont plus fraîches.»

(—Sembla que el senyor s’inclina decididament per les serventes.
—Què voleu, senyora? Són més fresques.»)

Conversa mundana

Aleksandr Puixkin (1799-1837), Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin. La dama de piques. Traducció de Jaume Creus. Barcelona, Adesiara, 2011, p. 103 («La dama de piques»).


Deliris

Clara Bow (1905-1965), estrella del cinema mut.
«El savi autèntic esmerça una mitjana de vint anys ben bons a fer la gran descoberta, aquella que consisteix a convèncer-se que el deliri d’uns no fa de cap manera la felicitat dels altres i que cadascú aquí baix se sent indisposat per la dèria del veí.»
Louis-Ferdinand Céline [Luis-Ferdinand Destouches] (1894-1961), Viatge al fons de la nit [Voyage au bout de la nuit, 1932], traducció d’Estanislau Vidal-Folch, Barcelona, Proa, 2011, p. 285. (labutxaca)

La sal de la terra

Publicat al web deldiari The Guardian (Londres): New York, USA: Members of the Castellers de Vilafranca build a human tower during a world record attempt. Photograph: Timothy A. Clary/AFP/Getty Images.


Divisa
L’estel d’un esguard
I el d’una senyera,
la guerra i l’amar:
la sal de la terra.
Al llavi una flor
i l’espasa ferma.
Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), La gesta dels estels (1922).

Amo l’aroma

Joan Miró (1893-1983), Peinture (Étoile Bleue) (1927), venut a Sotheby’s (Londres) per 29,2 milions d’euros. (20.06.2012)


Amo l’aroma

Amo l’aroma d’aquest brot de menta
que duus lligada dintre el teu somrís
fes-me’n penyora           tu, minyona esquerpa
com vela nova que troba el garbí.

Les xicres blanques dels pals deltelègraf
si ets a la ruta guarden ton camí;
pel brot de menta cap d’elles pledeja—
pledejarien si em veien sofrir.

Perquè vindria de la boca teva
la posaria al mossec de les dents,
fes-me’n penyora, delteu brot de menta:
jo, per pagar-la,          ja em donaré teu.

Joan Salvat-Papasseit(1894-1924), El poema de la rosa als llavis (1923).



Moda

Marc Vicens  


«La senyora d’Espard, des de feia set anys, estava molt de moda a París, on la Moda eleva i enfonsa successivament personatges que, un dia grans i un dia petits, és a dir, alternativament notoris i oblidats, més tard esdevenen persones insuportables, com ho són tots els ministres que han caigut en desgràcia i totes les majestats destronades. Com que les seves pretensions estantisses els fan sentir incòmodes, aquests aduladors del passat que ho saben tot malparlen de tot i, com els dissipadors arruïnats, són amics de tothom.»
Honoré de Balzac, La incapacitació [L’Interdiction, 1836]. Traducció d’Anna Casassas. Barcelona, Editorial Alpha, 2012, p. 52.