La pira dels meus dies té una llangor estranya,
em plau, embadalit, d’anar ignorant l’atzar.
Més bell que no un castell al cim de la muntanya
he alçat un tenderol ran de la mar.
Llibants de poca força i un pal que no s’arrela
té mon mantell, ma casa, mon regi para-sol.
Feta a ditades blanques i blaves, du la vela
un serrell invisible d’oratjol.
El sostre i les parets són de llum: tot l’estatge
és un migdia, fet un pensament suau.
Hi ha una cadira vella de boga per moblatge,
i de dos peus s’ensorra, com qui d’esquena cau.
Jo veig per un forat la mar, tot ella escata.
Jo que m’assec a terra, la mà sobre el genoll.
Si faig un clot (oh cercatresors!, oh foll pirata!)
hi trobaré curculles i tiges de fonoll!
Si els ulls acluco, juraria, a estones,
que sóc entre calitges al cor del firmament,
i que és a baix que sento la fressa de les ones!,
i em miralleja l’ànima igual que el vel roent.
I altres estones penso que só dins una espluga
al fons del mar, dins una verdor plena d’oblit,
i que és a dalt que sento l’aiguatge que es belluga
sobre la quilla inútil i el nàufrag adormit.
Mes no: sóc a la terra. La lluïssor marina
m’és al davant; un bot, d’encesa neu, hi llu.
Delint-me per dissoldre’s a mar, mon cos s’inclina
tot sol: de mica en mica, a més a més, tot nu.
Adéu, oh casa trèmula plantada a la vorera
de mar! Em faràs signes igual que una bandera
quan vegi dins de l’aigua translúcida, en repòs,
aquelles serps llumíniques d’una impalpable aixera
que fan esgarrifances de joia en tot el cos.
Mes quan, dins l’aigua, em giro a terra, una gavina
de mon refugi trèmul voleia pel redol.
Oh si fos el colom d’una Venus marina
que em prometés que al meu retorn el tenderol
ja seria recer d’una esquiva donzella
que, tantost em veiés, amb desordre sobtat,
de mon braç gotejant lliscaria a l’anella,
revestida només de la púrpura bella
amb què el cos li tenyís el migdia filtrat!
Josep Carner (1884-1970), L’oreig entre les canyes (1920). Edició de Jaume Coll. Barcelona: Ed. 62, 2006, pp. 69-70.
El Sentit de la Paraula 