Mes: Desembre de 2012

Una llàgrima cau

Nan Goldin (VogueUK, 2001).


Cançó per pujar al Youzhoutai
No veig al davant els homes del passat
ni veig al darrere els que han d’arribar.
Penso en el cel i la terra que s’estén enllà
i em trobo trist i sol. Una llàgrima cau.
Cheng Ziang (659-700)
Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Traductor: Manel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012, p. 33

Anotació

Tunc tan tunc

Francesc Català Roca (1922-1998).

 
 
si l’altra nit jo cavalcava al ras 
 

Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se’n va, i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va, i esquiva el mas. 

 

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs. 

 

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs. 

 

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars. 

 

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars. 

 
Els Torrents, de Lladurs, Nadal de 1951.
 

J.V. Foix (1893-1987), Onze nadals i un cap d’any (1960).

 
 

Sols una estona

Pequín, Xina. Fotografia: Jason Lee.


«“Sols una estona”,
vaig pensar quan m’asseia
al peu del salze
de la deu cristal·lina
que brolla a la vereda.»
Saigyô (1118-1190).


Matsuo Bashô (1645-1694), L’estret camí de l’interior. Traducció de Jordi Mas López. Barcelona: Ed. 1884, 2012, nota 20. (La Clàssica, 3)


Flor del fenàs

Nefertiti (c. 1370-c. 1330). Berlín, Neues Museum.


«Enganosa és la glòria mundanal, e per tothom menyspreada; car no és sinó així com la flor del fenàs, o com la fum o vapor de la terra, qui soptosament despareixen.»
Bernat Oliver (f. S. xiii-1348), Excitatori de la pensa a Déu. A cura de Pere Bohigas, NCl, 99.

Sweet and gracious goddess

Madonna fotografiada per Steven Meise.


«’Tis thou, thrice sweet and gracious goddess, addressing myself to Liberty, whom all in public or in private worship, whose taste is grateful, and ever will be so, till Nature herself shall change. – No tint of words can spot thy snowy mantle, or chymic power turn thy sceptre into iron: – with thee to smile upon him as he eats his crust, the swain is happier than his monarch, from whose court thou art exiled!»
«És a tu, tres voltes dolça i clement deessa —vaig dir tot invocant la Llibertat—, a qui tothom venera en públic o en privat, qui té un gust saborós i que dura per sempre, mentre no canviï la Natura. El tint de les paraules no pot tacar el teu mantell de neu  ni cap efecte químic pot convertir en ferro el teu ceptre. Amb tu que li somrius mentre es menja un crostó, el sagal és més feliç que el seu monarca, de la cort del qual estàs exiliada.»
Laurence Sterne (1713-1768), Un viatge sentimental per França i Itàlia[A Sentimental Journey Trough France and Italy, 1768]. Traducció de Joaquim Mallafré. Barcelona: Destino, 2001, p. 114.

Si vull combatre, no vull combat

Cartell de la pel·lícula Bringing Up Baby (1938), de Howard Hawks, protagonitzada per Katharine Hepburn i Cary Grant.


Si vull combatre,
no vull combat;
contra qui estimo
qui m’ha girat?
Poc em movia,
que ha estat el vent;
el vent, amb cara
de malcontent,
que se m’enduia
fora camí:
fugint, corria
pel meu destí.
Enfredorida
cerco redós:
sóc estrangera,
com tu, com vós.
Lluny de la vinya,
lluny de l’oliu,
no sóc covarda.
Si res ho diu,
és que no em resta
prou força al cor
per amagar-hi
l’escampadissa
i l’enyorança
del meu tresor.
La mar, tan fina,
qui la veiés,
i aquella estesa
dels meus carrers!
Barcelonina
sóc més que mai;
¿què se me’n dóna
del clar desmai,
de les arbredes
vora el corrent?
De l’aigua dòcil
del riu, ¿què en faig,
sense la ufana
d’abril i maig
i l’aire tebi
del meu jardí?
Tu la primera
ja deus florir,
bella glicina
vora del mur;
el pi que et vetlla
callat i obscur,
sé que sospira
pel teu fullam,
mentre dins l’aire,
com en un clam,
totes les branques
visen el cel.
I la figuera,
arbre de mel,
antic i nostre
i amic del mar,
veig que brotona
adelerada
per no fer tard.
Tremoladisses
clapes de sol
per tot el volt
de la palmera!
Jo la vetllava
com un infant;
cada any em deia:
«Com es fa gran!»
I m’abellia
que prosperés
amb les regades
entorn copsades
pels violers.
Gronxa, palmera,
l’aire subtil!
Ara la casa
ja m’és hostil.
T’he ben perduda!
Per sempre? No.
Em veig, un dia
de gran claror,
per l’ampla costa
dels pins pujant,
la que jo veia
de casa estant.
A mitja altura
m’he de girar:
la bella estesa
de Sarrià,
amb la cintura
dels seus jardins
i tanta rosa
negada a dins,
voldrà aparèixer
davant dels ulls.
«Hola, palmera,
veges si culls
l’adéu que et llanço
del fons de mi!»
Les teves palmes
diran que sí.
Clementina Arderiu (1889-1976) «Exili» (1947), De sempre i ara (1936-1950).

El viatge

Andreu Alfaro (1929-2012), Figura aixecant-se (1984).


«Els dies i els mesos són passatgers de les eres; els anys que vénen i se’n van són viatgers; els qui passen la vida surant en un vaixell o envelleixen sostenint la brida d’un cavall converteixen els seus dies en un viatge i el viatge, en la seva llar. Són incomptables els personatges de l’antiguitat que han mort al camí.»
Matsuo Bashô (1645-1694), L’estret camí de l’interior. Traducció de Jordi Mas López. Barcelona: Ed. 1884, 2012, p. 37. (La Clàssica, 3)


Negata

Grans de Rosari.


«Nitimur in vetitum semper cupimusque negata.»


«Sempre maldem pel defès i anhelem les coses negades.»


Ovidi (43aC-17), Amors [Amores]. Traducció de Jordi Parramon, Barcelona, Quaderns Crema, 2000, III, iv, v. 17.