Qui viu llarg temps…

Marc Chagall (1887-1985), The Dream (1927).


«Qui viu llarg temps, aprèn un munt.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, v. 6.861. (Segona part de la tragèdia, acte segon)



Anuncis

Una llàgrima cau

Nan Goldin (VogueUK, 2001).


Cançó per pujar al Youzhoutai
No veig al davant els homes del passat
ni veig al darrere els que han d’arribar.
Penso en el cel i la terra que s’estén enllà
i em trobo trist i sol. Una llàgrima cau.
Cheng Ziang (659-700)
Pedra i pinzell. Antologia de la poesia xinesa clàssica. Traductor: Manel Ollé. Barcelona: Alpha, 2012, p. 33

Anotació

Tunc tan tunc

Francesc Català Roca (1922-1998).

 
 
si l’altra nit jo cavalcava al ras 
 

Si l’altra nit jo cavalcava al ras
Com qui torna i se’n va, i esquiva el mas,
Pertot i enlloc sentia corn i esquella;
Sona que tunc tan tunc que tocaràs,
Vénen de lluny, sense brida ni sella,
Com qui torna i se’n va, i esquiva el mas. 

 

De tres pastors pataus seguia el pas,
I de llur folc em feia l’escarràs
Per heure foc i llum amb poca estella;
Canta que tunc tan tunc que cantaràs,
Passen, llampants, pel bosc i la planella,
I de llur folc em feia l’escarràs. 

 

Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas,
Vénen, alats, el Persa, de domàs,
L’Hindú i l’Anglès enllà de la querella;
Balla que tunc tan tunc que ballaràs,
I el Rus i els seus amb la gorra i l’estrella.
Vénen, alats, el Persa, de domàs. 

 

De dalt del cel, tan alt, com ho diràs,
Quan fulla el son entre aigües i joncars,
I entrullo l’oli i la molina vella,
Salta que tunc tan tunc que saltaràs,
Ve tanta llum que em sembla meravella,
Quan fulla el son entre aigües i joncars. 

 

En gran estol els àngels baixen, clars,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars,
I tan contents amb lletra i cantarella;
Toca que tunc tan tunc que tocaràs,
Catalans i toscans, la caramella,
Amb fressa d’ombres i de fruits mollars. 

 
Els Torrents, de Lladurs, Nadal de 1951.
 

J.V. Foix (1893-1987), Onze nadals i un cap d’any (1960).

 
 

Sols una estona

Pequín, Xina. Fotografia: Jason Lee.


«“Sols una estona”,
vaig pensar quan m’asseia
al peu del salze
de la deu cristal·lina
que brolla a la vereda.»
Saigyô (1118-1190).


Matsuo Bashô (1645-1694), L’estret camí de l’interior. Traducció de Jordi Mas López. Barcelona: Ed. 1884, 2012, nota 20. (La Clàssica, 3)


Flor del fenàs

Nefertiti (c. 1370-c. 1330). Berlín, Neues Museum.


«Enganosa és la glòria mundanal, e per tothom menyspreada; car no és sinó així com la flor del fenàs, o com la fum o vapor de la terra, qui soptosament despareixen.»
Bernat Oliver (f. S. xiii-1348), Excitatori de la pensa a Déu. A cura de Pere Bohigas, NCl, 99.

Sweet and gracious goddess

Madonna fotografiada per Steven Meise.


«’Tis thou, thrice sweet and gracious goddess, addressing myself to Liberty, whom all in public or in private worship, whose taste is grateful, and ever will be so, till Nature herself shall change. – No tint of words can spot thy snowy mantle, or chymic power turn thy sceptre into iron: – with thee to smile upon him as he eats his crust, the swain is happier than his monarch, from whose court thou art exiled!»
«És a tu, tres voltes dolça i clement deessa —vaig dir tot invocant la Llibertat—, a qui tothom venera en públic o en privat, qui té un gust saborós i que dura per sempre, mentre no canviï la Natura. El tint de les paraules no pot tacar el teu mantell de neu  ni cap efecte químic pot convertir en ferro el teu ceptre. Amb tu que li somrius mentre es menja un crostó, el sagal és més feliç que el seu monarca, de la cort del qual estàs exiliada.»
Laurence Sterne (1713-1768), Un viatge sentimental per França i Itàlia[A Sentimental Journey Trough France and Italy, 1768]. Traducció de Joaquim Mallafré. Barcelona: Destino, 2001, p. 114.