Charlie Hebdo, novembre 2011.
Si no et mors de riure
«Ahir a la matinada, a París, uns encaputxats van llançar projectils contra les oficines del setmanari satíric Charlie Hebdo, al número 62 del bulevard Davout. Un molotov va entrar per la finestra i va començar l’incendi. Les flames ho han devastat tot i el local ha quedat inservible. Prèviament hi havia hagut amenaces a Twitter i a Facebook, i uns hackers havien entrat a la web de la revista.
»El motiu? Que en el número d’aquesta setmana Charlie Hebdo parla de les eleccions a Tunísia, que han tingut com a resultat la victòria dels islamistes moderats. ¿Què pot haver indignat els fanàtics? Doncs que l’editorial du per títol “Aperitiu halal”. O que, damunt de la capçalera de Charlie Hebdo, hi han posat una franja vermella on es llegeix “Charia Hebdo”, sent charia la paraula francesa per xaria, la llei islàmica que regula les activitats públiques i privades de tot musulmà i que no està gaire pels drets de l’home ni de la dona. En aquesta mateixa franja s’explica que aquesta setmana, pels motius ressenyats, Mahoma fa de redactor en cap convidat. Mahoma, evidentment, surt a primera plana: amb turbant, simpàtic i somrient mentre diu: “Cent cops de fuet si no et mors de riure”.
»Que coses com aquestes desencadenin atacs com el que va patir ahir Charlie Hebdo demostra fins a quin punt el diàleg amb els bàrbars és impossible. Indigna la impunitat amb què actuen per tot Europa sense que ningú no els pari els peus. Fa cinc anys el periòdic danès Jyllands Postenva ser objecte d’atacs –per unes caricatures!– i Charlie Hebdo, que les va reproduir, en va patir també les conseqüències. Per tenir clar de quina mena de gent estem parlant n’hi ha prou de recordar els atemptats que, al nostre país, durant la transició, van patir moltes revistes, amb aquella bomba a la redacció d’El Papus com a culminació de la barbàrie. N’hi ha prou d’establir els paral·lelismes evidents per tenir ben clar que tant els uns com els altres són, purament i simplement, feixistes. Que aquells anessin amb camisa blava i aquests altres amb turbant és un pur detall indumentari.
»Tot això és indignant i també ho és que els bàrbars trobin en la nostra societat l’acolliment i la comprensió de molts bonistes que, si se t’acut criticar aquestes carnisseries, el primer que fan és dir-te que no tots són iguals i que n’hi ha de fanàtics i de bondadosos. Això és el primer que fan, perquè el segon que fan és dir-te racista. És la coartada perfecta: tothom ha de callar la boca i la ironia, un dels valors més alts d’aquesta mínima llibertat que ens ha costat segles de guanyar, queda prohibida de facto perquè si s’emprenyen et llancen un molotov i et volen la redacció pels aires, mentre un cor de papanates, vestits de negre com a les tragèdies de Sòfocles, aixeca el dit índex i et renya: “Ja t’ho vam advertir, que havies de ser més respectuós amb la seva cultura”.»
Quim Monzó, La Vanguardia (3-xi-2011).
Kurt Westergaard, «Caricatura de Mahoma», Jyllands-Posten (30-ix-2005).
«Religious suffering is, at one and the same time, the expression of real suffering and a protest against real suffering. Religion is the sigh of the oppressed creature, the heart of a heartless world, and the soul of soulless conditions. It is the opium of the people. [«Die Religion … ist das Opium des Volkes»]
»The abolition of religion as the illusory happiness of the people is the demand for their real happiness. To call on them to give up their illusions about their condition is to call on them to give up a condition that requires illusions. The criticism of religion is, therefore, in embryo, the criticism of that vale of tears of which religion is the halo.
»Criticism has plucked the imaginary flowers on the chain not in order that man shall continue to bear that chain without fantasy or consolation, but so that he shall throw off the chain and pluck the living flower.»
Karl Marx(1818-1883), Contribution to the Critique of Hegel’s Philosophy of Right (1843), «Introduction…», p. 1.
El Sentit de la Paraula 