Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira

Brigitte Bardot, 1958.



Qui és la que ara ve, que tothom mira,
que, de claror, l’aire fa tremolar
i amb ella porta Amor, tant, que parlar
ningú no pot, però tothom sospira?

Déu, i què sembla quan els seus ulls gira!
Ho digui Amor, que jo no ho sé contar:
amb tanta humilitat la dona va
que a tot, pel seu contrast, jo li dic ira.

No és pot contar la seva captinença,
que s’inclina al seu pas tota virtut
i la beutat com a dea la mostra.

Mai no ha pujat tan alta la ment nostra
i mai no ens ha tocat tanta salut
com en fer d’ella clara coneixença.

Guido Cavalcanti, Poesia italiana. Antologia del seglexii al xix. A cura de Narcís Comadira, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, 1985, p. 42.


Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira,
che fa tremar di chiaritate l’âre
e mena seco Amor, sì che parlare
null’ omo pote, ma ciascun sospira?

O Deo, che sembra quando li occhi gira,
dical’ Amor, ch’i’ nol savria contare:
cotanto d’umiltà donna mi pare,
ch’ogn’altra ver’ di lei i’ la chiam’ ira.

Non si poria contar la sua piagenza,
ch’a le’ s’inchin’ ogni gentil vertute,
e la beltate per sua dea la mostra.

Non fu sì alta già la mente nostra
e non si pose ’n noi tanta salute,
che propiamente n’aviàn conoscenza.


Guido Cavalcanti(c. 12581300), Rime, IV.

Anuncis

Petita cambra…

Vincent van Gogh (1853-1890), El dormitori de van Gogh a Arles (1888). Amsterdam, Van Gogh Museum.


Petita cambra que vas ésser un port
a les greus tempestats meves diürnes,
ets ara font de llàgrimes nocturnes
que, el jorn, celades per vergonya port!
Oh petit llit, repòs meu i conhort
en tants afanys, amb quin dol, quin desori,
Amor les gerres vessa amb mans de vori,
cruels només amb mi, i amb tan gran tort!
Si deixo el meu redós i el meu joquer,
em deixo a mi: deixo aquell pensament
que, abans, seguint-lo, se m’enduia en vol.
En gent vulgar, a mi tan desplaent,
(qui ho hagués dit?), jo busco el meu recer:
tanta por tinc de retrobar-me sol.
Francesco Petrarca, Poesia italiana. Antologia del segle xiial xix. A cura de Narcís Comadira, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, 1985, p. 78.
O cameretta che già fosti un porto
a le gravi tempeste mie diürne,
fonte se’ or di lagrime nocturne,
che ’l dí celate per vergogna porto.

O letticciuol che requie eri et conforto
in tanti affanni, di che dogliose urne
ti bagna Amor, con quelle mani eburne,
solo ver ’me crudeli a sí gran torto!

Né pur il mio secreto e ’l mio riposo
fuggo, ma piú me stesso e ’l mio pensero,
che, seguendol, talor levommi a volo;

e ’l vulgo a me nemico et odïoso
(chi ’l pensò mai?) per mio refugio chero:
tal paura ò di ritrovarmi solo.

Francesco Petrarca (1304-1374), Canzoniere (1336-1374), ccxxxiv.

S’i’ fosse foco, ardere’ il mondo

Tigre siberià. En perill d’extinció.


S’i’ fosse foco, ardere’ il mondo;
s’i’ fosse vento, lo tempestarei;
s’i’ fosse acqua, i’ l’annegherei;
s’i’ fosse Dio, manderei l’en profondo;
s’i’ fosse papa, serei allor giocondo,
ché tutti cristïani embrigarei;
s’i’ fosse ‘mperator, sa’ che farei?
a tutti mozzarei lo capo a tondo.
S’i’ fosse morte, andarei da mio padre;
s’i’ fosse vita, fuggirei da lui:
similemente faria da mi’ madre,
S’i’ fosse Cecco, com’i’ sono e fui,
torrei le donne giovani e leggiadre:
le vecchie e laide lasserei altrui.
Cecco Angiolieri (c. 1260-c. 1312)
Vittorio Gassman (1922-2000) recita magistralment S’i’ fosse foco, ardere’ il mondo: http://www.youtube.com/watch?v=nTvB4qmoFwY
Si jo fos foc, jo cremaria el món;
si jo fos vent, el tempestejaria;
si jo fos aigua, jo l’ofegaria;
si Déu, l’enterraria en clot pregon;
si jo fos papa, feliç ocasió,
els cristians ben embriagaria;
si fos emperador, saps què faria?,
el cap a tots tallaria en rodó.
Si fos la mort, aniria a cal pare;
si jo fos vida, fugiria d’allí;
i semblantment faria a ca la mare.
Si jo fos Cec, com sóc, pobre de mi,
les dones joves i belles prendria:
les velles i lletges deixaria.
Poesia italiana. Antologia del segle xii al xix. A cura de Narcís Comadira. Barcelona: Ed. 62/La Caixa, 1985, p. 55. (MOLU; 40)