Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa,
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela en punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera,
si m’aixeco,
demà.
Si no em puc aixecar,
mai més,
heus aquí el que m’espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
El Sentit de la Paraula 