Qui sap dir "no"?

Salvador Dalí (1904-1989), Elements enigmàtics en un paisatge (1934). Figueres, Fundació Gala-Salvador Dalí. Adquirit per 7,8 milions d’euros.



«Qui sap dir “no”? Qui diu “no” en el moment oportú, sense vacil·lacions? Qui accepta el real, l’hostilitat que genera en els altres la paraula “no”? Qui renuncia al comodíssim, al simpàtic “sí”; o a l’indefinit “potser”?»
Manuel Baixauli, L’home manuscrit (2007). Barcelona, Proa, p. 146.


Anuncis

Si el mortal es lliura amb l’ànima a una noble ambició

El FC Barcelona aconsegueix per quarta vegada el trofeu de la Champions, 28.05.2011. Tom Jenkins /The Observer.

Si el mortal es lliura amb l’ànima a una noble
ambició i no hi regateja esforços ni fatiga,
si té èxit els nostres cors no gelosos cal
que li retin un magnífic homenatge. I el poeta encerta
l’ofrena fàcilment: només li cal dir una bona
paraula, premi de tot treball, per dreçar a llaor
         del campió un monument que ell mateix
comparteix. Als déus els és dolç el salari de les seves
diverses obres, al rabadà, al llaurador, a l’ocellaire
         i a aquell qui viu del mar. Tothom
pugna per allunyar del propi estómac la fam
perniciosa. Però el qui en els jocs o en la guerra s’ha fet
una fama notòria rep com a guany més gran les galanies
         orals dels ciutadans i dels estrangers.

Píndar (c. 522-443 aC), Ístmica I (antístrofa 3a i epode 3r).





Tot l’enyor de demà

Alberto García-Alix, Mujer embarazada.



Tot l’enyor de demà
a Marià Manent
Ara que estic al llit
                                malalt,
                                estic força content.
—Demà m’aixecaré                   potser,
i heus aquí el que m’espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                         sota el sol,
                                         sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                                 amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                                 i una rialla fresca.

I encara aquell vailet qui cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
                                     i els baixa,
                                     tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa,
perquè no sé el secret
                                     de les altres que porta.

I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

I les dones del barri
                                 matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
                 que sobreïxen les cols
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.

I després l’adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                               i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                                  amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l’escola.

I els cavalls assenyats,
                                      i els carreters dormits
sota la vela en punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
            posat a taula.
I l’escudella rossa,
                               fumejant.

I vosaltres          amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m’espera,
                                   si m’aixeco,
                                   demà.
Si no em puc aixecar,
                                   mai més,
heus aquí el que m’espera:

—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.


Joan Salvat-Papasseit, L’irradiador del port i les gavines (1921).


[From Sali.]

Tedi

Marià Fortuny (1838-1874), Els fills del pintor, Maria Lluïsa i Marià, al saló japonès, 1874. Madrid, Museo del Prado.



Una estranya contradicció. Tothom diu que la vida és curta, breu, que dura un instant, però tothom afirma que s’avorreix, que no sap què fer ni com passar el temps i sembla fatigada d’haver de fer tots els papers de l’auca per matar l’estona.

Josep Pla (1897-1981), El quadern gris (1966), 14 de març de 1919.




Death

Uma Thurman (*1970) a Kill Bill: Vol. 1 (2003, Quentin Tarantino, dir.).


«La mort no arriba més que una vegada però es fa sentir a cada moment de la vida: és més dur conèixer-la que patir-la.»

Jean de La Bruyère (1645-1696)


Llibres

Josep Pla.
«La meva generació. Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. La resta –el meu curs de la Universitat– a penes m’interessa.
»Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo –perquè estic segur que hi ha dispers un grup de persones, totalment desconegudes, impossibles de localitzar, que veuen les coses, que pensen com jo mateix.
»És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? Per què parlen d’aquesta manera? Qui els fa parlar així?
»He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà –diuen els llibres. Però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per a dissimular, per a camuflar –és una paraula de moda– la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes, hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos! Simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat igual i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels qui n’han escrit els llibres…»
Josep Pla (1897-1981), El quadern gris (1966), 5 de febrer de 1919.