Com una almoina que se’m fes


Fotografia: Bettina Rheims.

jo em donaria a qui em volgués 
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés. 
Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés. 
Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés. 
Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.
 
22-23 d’octubre del 1940

Josep Palau i Fabre (1917-2008), Poemes de l’Alquimista, 1952.

Víctor Jara (1932-1973),  «Te recuerdo Amanda» (Pongo en tus manos abiertas…, 1969).

Anuncis

Resta el desig pregon

Camille Pissarro (1830-1903), El riu Oise prop de Pontoise (1873). Williamstown, Massachusetts, Sterling and Francine Clark Art Institute. A l’exposició «Impressionistes, Mestres francesos de la col·lecció Clark» del CaixaForum Barcelona fins al 12/02/2012.


Sensation

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l’amour infini me montera dans l’âme;
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature —hereux comme avec une femme.

Rimbaud

L’Aventura

Sensació

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després,
feliç, per la Natura —com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
—tot sol, amb mi mateix— com amb una companya.

III


Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit —el cap nu— irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor —altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal —o animal— i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol·len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. —Resta el desig                                                                      [pregon. 


París, 15 de maig del 1947.

Josep Palau i Fabre (1917-2008), Poemes de l’Alquimista, 1952.


Feliç aquell

Joaquim Sorolla (1863-1923), Xiquets a la platja, 1909. Madrid, Museu del Prado.

Beatus ille…
Sortós qui sense seny ha travessat les mars
i ha conegut el món de l’una banda a l’altra;
qui obeint el seu vent se n’anava a l’atzar,
que és el millor país per als cors sense mare.
Sortós qui com un foll i en un rapte de vol
feia néixer els seus cants dels fons de les entranyes;
qui estimava pels ulls com si no tingués cor
i es deixava estimar si tant li demanaven…
Sortós qui com un déu s’ha embriagat d’amor
i d’un llit qualsevol ha somogut les aigües
i ha sentit el seu cos llevar-se com un sol
dels llençols de la nit espessos d’abraçades…
Sortós qui com un rei que donés els seus béns
se n’anava a captar, perdut i sense pàtria,
i tastava la vida en qualsevol indret,
collida pels camins, amb gust de rels amargues…
Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós
S’alçurava en el cant sobre la cresta blava
i a la gorja del vent ofegava la por
i sabia esbandir els odis amb rialles…
Qui ha començat mil llibres sense acabar-ne cap
i a tots dava la fi que el moment li dictava
tot creient-se’n l’heroi, fins que n’estava fart
i els llençava al camí com la fruita passada…
Qui ha sabut disfressar-se amb vestits virolats
i en cada nou vestit era un nou personatge,
tot fent dir que era un sant, un lladre o un malvat,
un profeta, un cacic o coses més estranyes…
Qui té la cabellera, com la sang, esbullada…
Qui amb la llum del seu braç feia les dones blanques…
Qui era, en els seus furs, més gran que els reis de França…
Josep Palau i Fabre (1917-2008), Poemes de l’Alquimista, 1952.


[From Sali.]