Anotació

Lloat sigui…!

Richard Avedon, Rudolf Nureyev, 1961.

 
 

«¿Llavors per què us referiu a ell de manera tan poc favorable? ¿Potser perquè ens hem tornat oficiosos i ens plau censurar-ho tot? ¿Potser perquè l’ímpetu de les ànimes ardents resulta ofensiu o ridícul als mediocres? ¿Potser perquè l’enginy desconcerta els babaus? ¿Perquè massa sovint ens agrada prendre les converses per fets? ¿Perquè l’estupidesa és frívola i mesquina? ¿Perquè als homes seriosos només els sembla seriós el que és banal? ¿Perquè només acceptem la mediocritat, i tota la resta ens resulta aliena?

»Lloat sigui el que fou jove durant la seva joventut, lloat el que va madurar quan tocava, el que va saber resistir el glaç de la vida a mesura que passaven els anys, el que mai no es va lliurar a somnis absurds, el que no va evitar la societat a la moda, el que als vint anys era un dandi o un llibertí i als trenta va fer un bon casament, el que als cinquanta es va treure de sobre els deutes, el que va saber guanyar fama, diners i glòria, aquell del qual sempre s’ha dit i es dirà: vet aquí un home com cal! Que trist pensar que la joventut ens fou atorgada debades, que la vàrem trair a cada moment, que ens va enganyar, que els nostres millors desitjos, que els somnis d’una imaginació fresca s’han anat pansint un darrer l’altre com es podreixen les fulles a la tardor! Resulta insuportable contemplar, en imaginar el futur, un enfilall de banquets, veure la vida com un ritual buit de sentit, i seguir les passes de la massa decent sense participar dels seus punts de vista i passions.»

Alexandre S. Puixkin (1799-1837), Eugeni Oneguin (1823-1832). Traducció de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona : Columna, 2001, cap. VIII, pp. 214-215.

 
 
Anotació

Aigua serena

Richard Avedon, Rudolf Nureyev, dancer, Paris, July 25, 1961.

                                                                         Uns wiegen lassen, wie
                                                                Aus schwankem Kahne der See.
                                                                                        Hölderlin

 

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l’engany.
I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre
estima, com les parts iguals
d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l’esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s’abandona a una aigua serena.

Carles Riba (1893-1959), Estances. Llibre segon (1930), 6.

 

 
 

Igualtat! I què més

Pirelli Calendar 1997. Fotografia, Richard Avedon.


«La senyoreta Jenkynsportava una xalina i un petit capell, i en conjunt tenia aspecte de dona de caràcter, tot i que hauria menyspreat la idea moderna de la igualtat de sexes. Igualtat! I què més. Ella sabia que les dones eren superiors.»
«Miss Jenkyns wore a cravat, and a little bonnet like a jockey-cap, and altogether had the appearance of a strong-minded woman; although she would have despised the modern idea of women being equal to men. Equal, indeed! she knew they were superior.»
Elizabeth Gaskell (1810-1865), Cranford (1851). Traducció de Victòria Alsina. Martorell: Adesiara, 2013, cap. 2, p. 32.



Sal Àtica

Richard Avedon (1923-2004).



«L’amor, que es pot dir que és la sal àtica del gaudi.»

«Love! that may be styled the Attic salt of enjoyment.»
John Cleland (1709-1789), Fanny Hill. Memòries d’una dona galant [Fanny Hill or Memoirs of a Woman of Pleasure, 1748]. Traducció de Xavier Pàmies. Martorell: Adesiara, 2012, p. 270.

«Quan em mori et trobaré a faltar tant!»

Twiggy fotografiada per Richard Avedon per a Vogue(1967).

«Quan Harold Pinter va rebre el Nobel de Literatura, el 2005, feia tres anys que patia un càncer. Amb tot, Pinter va aprofitar l’ocasió per fer un memorable discurs acusant Bush i Blair de criminals que calia jutjar per la deliberada invasió de l’Iraq i la guerra posterior. En la seva situació, però, el Nobel era un consol relatiu. La batalla real l’estava lliurant en l’àmbit personal. Quan va començar a fer el tractament contra el càncer va escriure alguns poemes. “Les cèl·lules canceroses no saben morir”, deia un dels versos. Moltes de les coses que sabem de la vida personal de Pinter provenen dels diaris de la seva segona esposa, Lady Antonia Fraser, que es van publicar després de la mort de Pinter. Potser el més emotiu del llibre de la dona amb qui l’autor va compartir els darrers trenta-tres anys de la seva vida està contingut en el mateix títol: Te n’has d’anar? La pregunta té una ressonància òbvia però conté altres ecos commovedors. La primera vegada que van parlar va ser a casa d’uns amics després d’una nova producció de La festa d’aniversari el 1978. Ell era casat i tenia un fill. Ella, casada i amb sis fills. La senyora Fraser es va voler acomiadar de l’autor: “Enhorabona. M’ho he passat molt bé. Bé, me’n vaig. Bona nit.” I a Pinter li va sortir això: “Te n’has d’anar?” A la mare dels sis fills li va sortir això: “No, no és pas absolutament essencial.” Aquí va començar la conversa de veritat. Pinter la va acompanyar a casa. Ella el va convidar a una copa. El marit i els fills dormien. A les sis de la matinada es van acomiadar. Aquell “Te n’has d’anar?” va iniciar, ja ho hem dit, trenta-tres anys de relació entranyable i els divorcis respectius. Pocs mesos abans de morir, Pinter va escriure un altre poema. El primer vers deia: “Quan em mori et trobaré a faltar tant.” L’Antonia el va llegir, emocionada, com un missatge de comiat. A Pinter, però, aquella paradoxa que se li havia acudit (els morts són els que enyoren els vius i no al revés) el va animar d’una manera potser absurda. Fins al final Pinter sabia que el motor de la realitat són les paraules.»

Miquel Berga, «Morir-se», El Punt Avui (29.07.2012).


La vida retirada

Richard Avedon (1923-2004), Naomi Campbell (Pirelli Calendar 1995)

Oda a la vida retirada

¡Qué descansada vida
la del que huye el mundanal ruido
y sigue la escondida
senda por donde han ido
los pocos sabios que en el mundo han sido!

Que no le enturbia el pecho
de los soberbios grandes el estado,
ni del dorado techo
se admira, fabricado
del sabio moro, en jaspes sustentado.

No cura si la fama
canta con voz su nombre pregonera,
ni cura si encarama
la lengua lisonjera
lo que condena la verdad sincera.

¿Qué presta a mi contento
si soy del vano dedo señalado,
si en busca de este viento
ando desalentado
con ansias vivas y mortal cuidado?

¡Oh campo, oh monte, oh río!
¡Oh secreto seguro deleitoso!
roto casi el navío,
a vuestro almo reposo
huyo de aqueste mar tempestuoso.

Un no rompido sueño,
un día puro, alegre, libre quiero;
no quiero ver el ceño
vanamente severo
de quien la sangre ensalza o el dinero.

Despiértenme las aves
con su cantar süave no aprendido,
no los cuidados graves
de que es siempre seguido
quien al ajeno abritrio está atenido.

Vivir quiero conmigo,
gozar quiero del bien que debo al cielo
a solas, sin testigo,
libre de amor, de celo,
de odio, de esperanzas, de recelo.

Del monte en la ladera
por mi mano plantado tengo un huerto,
que con la primavera
de bella flor cubierto,
ya muestra en esperanza el fruto cierto.

Y como codiciosa
de ver y acrecentar su hermosura,
desde la cumbre airosa
una fontana pura
hasta llegar corriendo se apresura.

Y luego sosegada
el paso entre los árboles torciendo,
el suelo de pasada
de verdura vistiendo,
y con diversas flores va esparciendo.

El aire el huerto orea,
y ofrece mil olores al sentido,
los árboles menea
con un manso ruido,
que del oro y del cetro pone olvido.

Ténganse su tesoro
los que de un flaco leño se confían:
no es mío ver al lloro
de los que desconfían
cuando el cierzo y el ábrego porfían.

La combatida antena
cruje, y en ciega noche el claro día
se torna; al cielo suena
confusa vocería,
y la mar enriquecen a porfía.

A mí una pobrecilla
mesa, de amable paz bien abastada
me baste, y la vajilla
de fino oro labrada,
sea de quien la mar no teme airada.

Y mientras miserable-
mente se están los otros abrasando
en sed insaciable
del no durable mando,
tendido yo a la sombra esté cantando.

A la sombra tendido
de yedra y lauro eterno coronado,
puesto el atento oído
al son dulce, acordado,
del plectro sabiamente meneado.
Fray Luis de León (1527 -1591).





Viuré, si em vaga

Richard Avedon (1923-2004), Marlon Brandon, 1951.


Si em vaga…
Viuré, si em vaga encar de viure,
supervivent d’un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,


com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot.
Josep Carner, Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 1.212. [Absència].