Finché c’è morte c’è esperanza

Naipes Heraclio Fournier, rei de Bastos.


«S’aixecà d’una revolada i passà a l’habitació del costat. De l’església major arribaven campanades tètriques: tocaven a morts. Algú havia finat a Donnafugata, algun cos fatigat que no havia pogut resistir el gran dol de l’estiu sicilià i s’havia quedat sense forces per esperar la pluja. “Quina sort”, pensà el príncep mentre s’aplicava loció a les patilles. “Quina sort que té, que filles, dots i carreres polítiques ja no li fan ni fred ni calor”. Tan efímera identificació amb un difunt inconegut fou suficient per calmar-lo. “Mentre hi ha mort hi ha esperança”, es digué; i tot seguit se sentí ridícul per haver-se abandonat a un estat tan depressiu només perquè una seva filla es volia casar. “Ce sont leurs affaires, après tout”, pensà en francès, tal com feia sempre quan volia donar un toc murri a les seves cogitacions. S’assegué en una butaca i s’endormiscà.»
Tomasi di Lampedusa (1896-1957), El Gattopardo (Il Gattopardo, 1957). Traducció de Pau Vidal. Barcelona, Proa, 2009, p. 118. (segona part)



Anuncis

Noi fummo i Gattopardi

El Penjat, arcà major del Tarot de Marsella.

«El príncep estava deprimit: “Tot això no hauria de durar, però durarà sempre; el sempre dels homes, és clar, un segle, un parell…; i després serà diferent: serà pitjor. Nosaltres hem estat els Gattopardos, els guepards; els que ens suplantaran seran els xacals, les hienes; i tots plegats, guepards, xacals i xais, ens continuarem considerant el centre del món”.»
Tomasi di Lampedusa (1896-1957), El Gattopardo (Il Gattopardo, 1957). Traducció de Pau Vidal. Barcelona, Proa, 2009, p. 253. (quarta part)
«Il Principe era depresso: “Tutto questo” pensava “non dovrebbe poter durare; però durarà, sempre; il sempre  umano, beninteso, un secolo, due secoli…; e dopo sarà diverso, ma peggiore. Noi fummo i Gattopardi, i Leoni; quelli che ci sostituiranno saranno gli sciacalletti, le iene; e tutti quanti Gattopardi, sciacalli e pecore, coninuaremo a crederci il sale della terra”.»


Lluny de la gent

Andreas Gursky (*1955), Rhein II (1999) s’ha convertit en la foto més cara del món en ser venuda a Christie’s de Nova York per 3,1 milions d’euros (8/xi/2011).


«Buscà un racó tranquil per seure, lluny de la gent, estimada i fraterna, sí, però no per això menys avorrida.»
Tomasi di Lampedusa (1896-1957), El Gattopardo (Il Gattopardo, 1957). Traducció de Pau Vidal. Barcelona, Proa, 2009, p. 303.

Senzillament som humans

Roy Lichtenstein (1923-1997) , I can see the whole room and there’s nobody in it! (1961), venut a Christie’s de Nova York per 43,2 milions de dòlars (31,2 milions d’euros) (9.xi.2011).

«—No som pas cecs, estimat pare, senzillament som homes. Vivim en una realitat canviant a la qual ens adaptem tan bé com sabem, igual que la posidònia es plega sota l’empenta del mar. La Santa Església ha rebut promesa explícita d’immortalitat; la nostra classe social no. Per això un pal·liatiu que promet durar cent anys per a nosaltres equival a l’eternitat. Segurament ens preocupem pels nostres fills, tal vegada pels néts; però no tenim obligacions més enllà del que podem esperar d’acariciar amb les nostres mans; i jo no em puc permetre de preocupar-me de què se’n farà, dels meus possibles descendents l’any 1960. L’Església sí que se n’ha d’ocupar, perquè està destinada a no morir mai. En la seva desesperació el consol hi és implícit. I vós creieu que si ara, o en el futur, pogués salvar-se ella a canvi de sacrificar-nos a nosaltres no ho faria? Ja ho crec que ho faria, i ben fet que estaria.»
Tomasi di Lampedusa (1896-1957), El Gattopardo (Il Gattopardo, 1957). Traducció de Pau Vidal. Barcelona, Proa, 2009, p. 82.


El Canvi

Il Gattopardo (1963), Luchino Visconti, dir. A l’escena, Burt Lancaster en el rol de Príncep Salina i Claudia Cardinale en el paper d’Angelica Sedara en la famosa escena del vals.


«Se vogliamo che tutto rimanga com è, bisogna che tutto cambi.»
«Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï.»
Tomasi di Lampedusa (1896-1957), El Gattopardo (Il Gattopardo, 1958). Traducció de Pau Vidal. Barcelona, Proa, 2009, p. 68.