Sol…

Carla Bruni (*1967) per Michel Comte (*1954), 1993.


«… i no té por de quedar-se sol, si és amb si mateix amb qui resta.»
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 53 [I.ii.14]. (El Far; 19)


Anuncis

Paraula i pensament

Caravaggio (1571-1610), Sant Jer0ni meditant, c. 1605.
Montserrat, Museu de Montserrat.


«¿Qui és capaç, realment, d’igualar amb la paraula allò que el pensament ateny amb tanta immediatesa?»
Francesco Petrarca (1304-1374), Elogi de la vida solitària (De vita solitaria, 1346-c. 1356). Edició i introducció de Jordi Llovet. Traducció de Núria Gómez Llauger. Barcelona: Angle, 2011, p. 58 [III.19]. (El Far; 19)



Ab una pinta de marfil polia

Bettie Page (1923-2008), pin-up d’upa a la dècada dels anys cinquanta.


a una hermosa dama de cabell negre que
es pentinava en un terrat ab una pinta de marfil
Ab una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja
A qui los de or més fi tenen enveja
En un terrat, la bella Flora, un dia;
Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, ab son contrari, més campeja
I, com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà de una peça pareixia.
Jo, de lluny tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que ab estremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m’alterava
I, temerós de alguna gran desgràcia
De pendre’ls tregües ganes me venien.
Francesc Vicenç Garcia [Rector de Vallfogona] (1578/1579-1623), Sonets, a cura de Giuseppe Grilli, Barcelona, Ed. 62, 1979, p. 44.


Solvitur acris hiems

Eixam d’abelles tornant al rusc carregades de pol·len. 
Fotografia: Frank Rumpenhorst/AFP/Getty Images, 2011.


Desfà els rigors de l’hivern la benigna
tornada del bon temps i del Favoni;
els aparells remolquen quilles seques;
ja al bestiar no li fa el pes l’estable
ni al pagès la foguera;
no emblanqueixen els prats clarors de gebre.
Ja Venus Citerea mena danses
sota la lluna i, fent colla amb les Ninfes,
les Gràcies esplèndides repiquen
amb peu altern el terra, mentre passa
l’ardent Vulcà revista
als obradors fatigosos dels Cíclops.
Ara el que cal és cenyir-nos el cap
brillant amb murtra verda, o amb la flor
que sense cap esforç donen les terres;
ara el que cal és immolar per Faune,
a l’ombradiu dels boscos,
un xai o bé un cabrit, com ell desitgi.
Amb peu igual trepitja la mort pal·lida
les cabanes dels pobres i les torres
dels rics. Oh Sesti afortunat, la suma
breu de la vida ens impedeix concebre
cap esperança llarga:
t’assetgen ara ja la nit i els Manes
de la faula, i la casa escanyolida
de Plutó; quan hi vagis, no podràs
jugar-te als daus qui presideix el vi
ni embadalir-te amb Lícidas, que avui
té encesos tots els joves
i escalfarà ben aviat les noies.
Horaci, Odes I, 4. Traducció Jordi Cornudella (*1962) (Les bones companyies, Barcelona, Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2010, p. 227)
Solvitur acris hiems grata vice veris et Favoni
    trahuntque siccas machinae carinas,
ac neque iam stabulis gaudet pecus aut arator igni,
    nec prata canis albicant pruinis.

Iam Cytherea choros ducit Venus imminente luna
    iunctaeque Nymphis Gratiae decentes
alterno terram quatiunt pede, dum gravis Cyclopum
    Volcanus ardens visit officinas.

Nunc decet aut viridi nitidum caput impedire myrto
    aut flore, terrae quem ferunt solutae,
nunc et in umbrosis Fauno decet immolare lucis,
    seu poscat agna sive malit haedo.

Pallida Mors aequo pulsat pede pauperum tabernas
    regumque turris. O beate Sesti,
vitae summa brevis spem nos vetat inchoare longam:
    iam te premet nox fabulaeque Manes

et domus exilis Plutonia; quo simul mearis,
    nec regna vini sortiere talis
nec tenerum Lycidan mirabere, quo calet iuventus
    nunc omnis et mox virgines tepebunt.
Horaci (65-8 aC), Carmina, I, 4.


Temor i esperança

Tommaso Ausili, The Hidden Death (Photo World Press 2010)


«Hi ha moments en què el temor i l’esperança són una sola cosa, s’anul·len mútuament i es perden en una fosca insensibilitat. Altrament no podríem saber els nostres estimats absents en perill constant i continuar fent la mateixa vida quotidiana.»
Johann Wolfgang Goethe (1749-1832). Les afinitats electives (Die Wahlverwandtschaften, 1809). Traducció Carme Gala. Barcelona: Proa, 1997, p. 135. (A Tot Vent; 291)