Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira

Brigitte Bardot, 1958.

Qui és la que ara ve, que tothom mira,

que, de claror, l’aire fa tremolar

i amb ella porta Amor, tant, que parlar

ningú no pot, però tothom sospira?

Déu, i què sembla quan els seus ulls gira!

Ho digui Amor, que jo no ho sé contar:

amb tanta humilitat la dona va

que a tot, pel seu contrast, jo li dic ira.

No és pot contar la seva captinença,

que s’inclina al seu pas tota virtut

i la beutat com a dea la mostra.

Mai no ha pujat tan alta la ment nostra

i mai no ens ha tocat tanta salut

com en fer d’ella clara coneixença.

Guido Cavalcanti, Poesia italiana. Antologia del seglexii al xix. A cura de Narcís Comadira, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, 1985, p. 42.

Chi è questa che vèn, ch’ogn’om la mira,
che fa tremar di chiaritate l’âre
e mena seco Amor, sì che parlare
null’ omo pote, ma ciascun sospira?

O Deo, che sembra quando li occhi gira,
dical’ Amor, ch’i’ nol savria contare:
cotanto d’umiltà donna mi pare,
ch’ogn’altra ver’ di lei i’ la chiam’ ira.

Non si poria contar la sua piagenza,
ch’a le’ s’inchin’ ogni gentil vertute,
e la beltate per sua dea la mostra.

Non fu sì alta già la mente nostra
e non si pose ’n noi tanta salute,
che propiamente n’aviàn conoscenza.

Guido Cavalcanti(c. 1258–1300), Rime, IV.