Joan Villaplana, projecte “Metròpolis”, París.
«Durant anys he anat a dormir d’hora. De vegades, tot just apagada l’espelma, els ulls se’m tancaven tan ràpid que no tenia temps de dir-me: “M’adormo”. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el son em desvetllava; volia desar el volum que creia tenir encara entre les mans i bufar el llum; mentre dormia no havia deixat de reflexionar sobre el que acabava de llegir, però aquestes reflexions havien pres un gir una mica particular; em semblava que era de mi mateix que parlava l’obra: una església, un quartet, la rivalitat entre Francesc I i Carles V. Aquesta creença sobrevivia uns segons al meu despertar; no xocava a la meva raó, però em pesava com escames sobre els ulls i els impedia adonar-se que la bugia ja no estava encesa. Llavors començava a resultar-me inintel·ligible com, després de la metempsicosi, els pensaments d’una existència anterior; el tema del llibre es desprenia de mi, jo era lliure d’aplicar-m’hi o no; quan recuperava la visió, em sorprenia trobar al meu voltant una foscor dolça i reposant per als ulls, però potser encara més per a l’esperit, al qual apareixia com una cosa sense motiu, incomprensible, com una cosa veritablement fosca. Em preguntava quina hora devia ser; sentia el xiulet dels trens que, més o menys allunyat, com el cant d’un ocell en un bosc, mesurant les distàncies, em descrivia l’extensió de la campanya deserta on el viatger apressa el pas cap a la pròxima estació; i el petit camí que recorre quedarà gravat en el seu record per l’excitació que deu als llocs nous, als actes inhabituals, a la conversa recent i als comiats sota la llàntia forastera que el segueixen en el silenci de la nit, a la dolçor propera del retorn.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch.Barcelona: Labutxaca, 2011, pp. 11-12.
El Sentit de la Paraula 