Rebloc


Marc Vicens, Kate. Font: Menjar Blanc, v.2


Visc la meva vida en cercles creixents
que s’estenen sobre les coses.
Tal volta l’últim no podré perfer-lo;
vull intentar-ho tanmateix.

Giro entorn de Déu, torre antiquíssima,
fa mil·lenaris que jo estic girant;

i no sé encar què sóc: un falcó, una tempesta,

o bé un càntic molt gran?
Ich lebe mein Leben in wachsenden Ringen,
die sich über die Dinge ziehn.
Ich werde den letzten vielleicht nicht vollbringen,
aber versuchen will ich ihn.

Ich kreise um Gott, um den uralten Turm,
und ich kreise jahrtausendelang;
und ich weiß noch nicht: bin ich ein Falke, ein Sturm
oder ein großer Gesang. 


Rainer Maria Rilke (1875-1926), El llibre de la vida monàstica (Das Buch vom mönchischen Leben, 1899), traducció de Joan Vinyoli(1914-1984), Poesia completa, Barcelona, Ed. 62, 2011 (1a ed. 2008), p. 405 (labutxaca) [Joan Vinyoli, Versions de Rilke, Barcelona, Proa, 1984]






Anuncis

El preu

Picasso (1881-1973), Le Rêve, 1932, tenint com a model la seva amant Marie-Thérèse Walter. Col·lecció particular d’Steve Wynn.




«Déu meu! Si de tot això en pogués compartir alguna cosa! Però, llavors, ¿existiria, això?, ¿existiria això, llavors? No; existeix solament al preu de la solitud.»

Rainer Maria Rilke (1875-1926), Els quaderns de Malte (Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge,1910). Traducció de l’alemany de Jordi Llovet. Barcelona: El Cercle de Viena, 201o, p. 66.


De vegades…

Santó hindú, Kathmandu, Nepal. Foto: Navesh Chitrakar/Reuters, 2011.


«De vegades passo per davant de botiguetes, per la rue de Seine, posem per cas. Antiquaris o llibreters de vell d’estar per casa o venedors de gravats amb aparadors atapeïts. Ningú no entra mai en aquestes botigues; és obvi que no fan calaix. Però si mireu a dintre els veure, asseguts: seuen i llegeixen despreocupats, no s’encaborien pel demà, no els angoixa la prosperitat, tenen un gos, ajagut davant seu, instal·lat a cor què vols, o un gat que fa el silenci encara més notable, perquè s’esmuny a frec de les files de llibres, com si volgués esborrar els títols dels lloms de les relligadures.
»Ah! Si això bastés: de vegades voldria comprar-me un d’aquests aparadors farcits i estar-m’hi assegut al darrere, vint anys, amb un gos.»

Rainer Maria Rilke (1875-1926), Els quaderns de Malte (Die Aufzeichnungen des Malte Lauris Brigge,1910). Traducció de l’alemany de Jordi Llovet. Barcelona: El Cercle de Viena, 201o, pp. 


La primera paraula d’un poema

Afganistan. Corrua de camells. Kevin Frayer/AP, 2011.



«[…] Fer versos és fer ben poca cosa quan s’han fet de jove! No s’hi hauria de tenir cap pressa; s’hauria d’arreplegar significança i dolçor durant tota una vida, i si fos possible una llarga vida, i llavors, ben bé al final, potser seríem capaços d’escriure deu línies bones. Perquè els versos no són, com la gent es pensa, sentiments (se’n tenen prou, de jove) —són experiències. Per fer un sol vers cal haver vist moltes ciutats, homes i coses, cal conèixer els animals, s’ha d’haver sentit com volen els ocells i saber els moviments que fan les flors al matí, quan s’obren. Cal poder pensar enrere en camins per contrades desconegudes; en trobades inesperades i en comiats que es van veure venir de temps abans… en dies d’infantesa que romanen foscos; en els pares, que patien quan ens donaven una alegria i no l’enteníem (era una alegria a la mida d’un altre); en les malalties dels nens, que esclaten d’una manera tan estranya, amb tan profundes i difícils transformacions; en dies passats en habitacions calmes i recollides, i en matins a la vora del mar; en el mar sobretot, en mars; en nits de viatge que corrien cel enllà i volaven al costat de les estrelles… i encara no n’hi ha prou, de pensar en totes aquestes coses. Cal tenir records de moltes nits d’amor, cap igual que una altra, records de crits de dones a punt de parir, i records de dones tendres, blanques, adormides, dones que han parit i comencen a tancar-se. Però també cal haver fet companyia als moribunds i haver estat assegut al costat dels morts en l’habitació amb la finestra oberta i els sorolls com martellades. I tampoc no n’hi ha prou que es tinguin records. S’ha de ser capaç d’oblidar-los, quan n’hi ha massa, i s’ha de tenir prou paciència per esperar que tornin. Perquè els records de debò no són aquestes coses. Només quan es tornen sang dintre nostre, mirada i gest, records sense nom, indistingibles de nosaltres mateixos, només aleshores pot passar que en una hora molt rara neixi en el centre dels records, i en brolli, la primera paraula d’un poema.»

Rainer Maria Rilke (1875-1926), Els quaderns de Malte (1910). Traducció de l’alemany de Jordi Llovet. Barcelona: El Cercle de Viena, 201o, pp. 21-22.