Canigó, 125 anys, 125 veus

Mark Rothko (1903-1970), Sense títol, 1952-1953.


Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.
Lo Sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d’amor, d’un cop d’espasa talla,
per abrigar un pobre, son ribetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
—Mon pare —diu—, voldria ser cavaller com ell.
¿No he feta amb vós contra Almanzor la guerra?
M’ha vist l’espatlla l’enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l’elm i l’escut que a tants donareu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me’l negareu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?
—Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m’agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
—És hora tanmateix —diu l’altre comte—,
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlli anit les armes, jo l’en faré al matí.—
Com dintre el rusc murmuriosa abella,
Gentil a orar se queda en la capella,
acompanyat dels comtes, de patges i escuders;
en la tarima de l’altar se postra
contemplant el sant bisbe que s’hi mostra,
que fou abans que bisbe mirall de cavallers.
La llum de l’alba al peu de l’ara el troba
com un colom vestit amb blanca roba,
regalant-se amb l’aroma de cristians consells,
sanitosos consells que, abans de gaire,
com papallones volaran en l’aire;
mes ¡ai!, son cor novici també volant amb ells.
—Per Déu batalla —l’ermità li crida—,
estima son honor més que ta vida,
com ploma ta arma escriga pertot la santa llei;
sies sempre capçal de la ignocència,
si et dobla un vent, que sia el de clemència:
escut sies pel poble i espasa per ton rei.—
Deixa després la blanca vestidura
i li donen a peces l’armadura,
damunt lo camisol lo platejat perpunt,
abriga amb lo capmall sa testa bella,
son cos gallard i fort amb la rodella
que du les Quatre Barres i un sol ixent damunt.

Jacint Verdaguer (1845-1902), Canigó (1886), Cant I, «L’aplec», vv. 1-48.



Projecte «Canigó, 125 veus»:


http://www.canigo125.cat/veus/Canigo_125_veus.html




Anuncis