Nonsensical minutiae

Cartell Sónar 2013.


«I think I can see the precise and distinguishing marks of national characters more in these nonsensical minutiae than in the most important matters of state; where great men of all nations talk and stalk so much alike, that I would not give ninepence to choose amongst them.»
«Em penso que les marques precises i distintives dels caràcters nacionals es veuen més  en aquestes minúcies insignificants que en els més transcendents assumptes d’estat, on els gran homes de totes les nacions parlen i es mouen d’una manera tan semblant que no sabria amb qui quedar-me.»
Laurence Sterne (1713-1768), Un viatge sentimental per França i Itàlia [A Sentimental Journey Trough France and Italy, 1768]. Traducció de Joaquim Mallafré. Barcelona: Destino, 2001, p. 83.


Anuncis

Faune mutilat

Caspar David Friedrich (1774-1840), Woman at a Window (1822). Berlin, Alte Nationalgalerie, Staatliche Museen.


la relíquia

     Faune mutilat,
     brollador eixut,
     jardí desolat
     de ma joventut… 

     
     Beneïda l’hora
     que m’ha duit aquí.
La font que no vessa, la font que no plora
     me fa plorar a mi.
     Sembla que era ahir
que dins el misteri de l’ombra florida,
     tombats a la molsa,
passàvem les hores millors de la vida.
De l’aigua sentíem la música dolça;
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
     i ens fèiem esqueixos
muntant a la branca de les atzeroles. 

     Ningú sap com era
     que entre l’esponera
     de l’hort senyorívol,
     fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d’antiga olivera.
     Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
     perquè sense ajuda
     poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l’engronsadora,
     i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem fins que la vesprada
la llum esvaïa de l’hora roenta,
     de l’hora encantada. 

     Somni semblaria
     el temps que ha volat
     de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen a obrir
     quan veig que no vessa
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa,
      i encara no manca,
     penjat a la branca,
un tros de la corda de l’engronsadora,
     com trista penyora,
 despulla podrida d’un món esbucat… 

     Faune mutilat,
     brollador eixut,
     jardí
     de ma joventut.


Joan Alcover (1854-1926).



Camí solitari

Arizona Muse.


Excelsior

A Joaquim Montaner

Una vall, una vall he deixada endarrera
amb ses cases a dins la profunda verdor
on l’amor assolit tendrament persevera
sentint l’aigua que va per un camp                                                               [d’abundor.

I volguí per un temps el recer temptador
amagat dins la pau de la vall riolera,
i poder respirar la divina frescor
d’aquell porxo ignorat on la parra prospera.

Mes tot just assegut, el meu cor s’oprimia
i un llunyà flabiol cap amunt m’empenyia,
o la sitja, enlairant la blavor de son fum.

I segueixo altre cop mon camí solitari;
i, com du a vostre cim, jo no puc reposar-hi
oh muntanyes de pins coronades de llum!

Josep Carner (1884-1970), Verger de les galanies (1911).



C’était la pluie

Rene Magritte (1898-1967), Golconda (1953).



«Un petit coup au carreau, comme si quelque chose l’avait heurté, suivi d’une ample chute légère comme de grains de sable qu’on eût laissé tomber d’une fenêtre au-dessus, puis la chute s’étendant, se réglant, adoptant un rythme, devenant fluide, sonore, musicale, innombrable, universelle : c’était la pluie.»

«Un copet al vidre, com si hi hagués impactat alguna cosa, seguit d’una ampla caiguda lleugera com de grans de sorra deixats anar des d’una finestra superior, després la caiguda estenent-se, regulant-se, adoptant un ritme, esdevenint fluida, sonora, musical, innumerable, universal: era la pluja.»

Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 130. (Combray II)



Catalans, Catalunya!

«Catalans, Catalunya!». Comissariat de Propaganda, 1937.


El més vell del poble
Cap vent no mou el bri d’una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s’enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys la nit.

El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït
si ma feblesa diu que ja s’atansa
l’adéu-siau del cos i l’esperit.

Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m’espera
la fi. Puguijo caure, incanviat,

tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat,
a un esquinçall, en altre temps bandera.

Josep Carner (1884-1970), El tomb de l’any (1966).

Sempre, sempre mar endins

Francisco de Goya (1746-1828), El gos (c. 1819-1823). Madrid, Museo del Prado.


Excelsior
Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire;
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble,
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida’t de tot regrés:
no s’acaba el teu viatge,
no s’acabarà mai més.
  
Joan Maragall (1860-1911), Poesies (1895).


La sentor del prat dallat

Rudolf Koppitz (1884-1936), Movement Study, 1925.


Coral

Pujo costes solitàries,
m’afeixuguen els records,
per la llum de la carena
es daleixen els meus ulls.
Si de lluny m’arriba encara
la sentor del prat dallat,
surten boires d’enyorança.
Mig vençut, inclino el front.

Endavant, cor meu, no et torbi
la duresa del camí.
Ja la neu de les congestes
m’enlluerna, i el cel blau.
Ni aturar-me, ni girar-me,
no voldré mai més, oh, Déu!
Trobaré a les meves llàgrimes
la sentor del prat dallat.

Tomàs Garcés, Viatge d’octubre (1955).