El Mur de les Lamentacions

Devots jueus preguen al Mur de les Lamentacions de Jerusalem, abans de la celebración del Rosh Hashanah, l’Any Nou Jueu. Fotografia: Darren Whiteside.


«Jo no oblido mai aquella reflexió de Karl Polanyi feta entre guerres, quan va dir, i malauradament va resultar que tenia raó, que quan l’economia s’imposa a la política i la política és incapaç d’imposar-se a l’economia, acaba venint inexorablemente el feixisme.»
[Entrevista a:] Josep Ramoneda(*1949), Presència (23-29 set. 2011), p. 16.



No som un tot materialment constituït

Devon Aoki.


«Però, fins i tot des del punt de vista de les coses mésinsignificants de la vida, no som un tot materialmenteconstituït,idèntic peratothomi del qual cadascú només ha deprendre consciència; la nostra personalitat socialésuna creació del pensament dels altres. Fins i tot, el simpleactequeanomenem “veure una persona que coneixem és en part un acte intel·lectual. Omplim l’aparença física de la persona queveiem ambtotes les idees que en tenim, i en l’aspecte total queens representem, aquestes idees ocupen, certament, la major part. Acabenperinflar tan perfectamente les galtes, per seguir una adherència tan exacta de lalíniadelnas,s’encarreguen tan de matisar la sonoritat de la veu com si nofos mésque un embolcall transparent, que sempre que veiem aquell rostre i sentim aquella veu són les mateixes idees les que retrobem, les que escoltem.»
Marcel Proust (1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 30.
«Mais même au point de vue des plus insignifiantes choses de la vie, nous ne sommes pas un tout matériellement constitué, identique pour tout le monde et dont chacun n’a qu’à aller prendre connaissance comme d’un cahier des charges ou d’un testament ; notre personnalité sociale est une création de la pensée des autres.Même l’acte si simple que nous appelons voir une personne que nous connaissons est en partie un acte intellectuel. Nous remplissons l’apparence physique de l’être que nous voyons de toutes les notions que nous avons sur lui, et dans l’aspect total que nous nous représentons, ces notions ont certainement la plus grande part. Elles finissent par gonfler si parfaitement les joues, par suivre en une adhérence si exacte la ligne du nez, elles se mêlent si bien de nuancer la sonorité de la voix comme si celle-ci n’était qu’une transparente enveloppe, que chaque fois que nous voyons ce visage et que nous entendons cette voix, ce sont ces notions que nous retrouvons, que nous écoutons.»

La soledat inviolable

Edward Hopper (1882-1967), Summer Interior, 1909. Nova York, the Whitney Museum of American Art.



«Destinada a un ús més especial i més vulgar, aquella habitació, des d’on de dia s’arribava a veure fins la torre de Roussainville-le-Pin, em va servir durant anys —segurament perquè era l’única on em permetien tancar-me amb clau— de refugi per a totes les ocupacions que reclamaven una soledat inviolable: la lectura, el somieig, les llàgrimes i la voluptat.»
Marcel Proust(1871-1922), A la recerca del temps perdut. Pel cantó de Swann (1913). Traducció de Valèria Gaillard Francesch. Barcelona: Labutxaca, 2011, p. 22.

Tot és relatiu

Arthur Sasse, Einstein with his Tongue Out, 1951.



E=mc² (?)
Un equip internacional de científics ha registrat partícules de neutrins que es mouen més ràpid que la velocitat de la llum. Si es confirma el descobriment podria anul·lar una part fonamental de la teoria de la relativitat especial, enunciada per Albert Einstein (1879-1955) el 1905, que diu que res a l’univers pot viatjar més ràpid que la llum, és a dir, a uns 300.000 quilòmetres per segon.

L’home: glòria, bufó i enigma que és del món

Escolar indi disfressat de déu Krishna. 
Fotografia: Rajesh Kumar Singh.



Assaig sobre l’home
Coneix-te, doncs, a tu mateix, no pensis que                       [Déu vigila;
l’Home és el que la humanitat ha d’estudiar.
Situat en eix istme de condició intermèdia,
foscament assenyat i amb barroera grandor:
amb massa saber per a la banda escèptica,
i massa feblesa per a l’orgull estoic,
es troba al bell mig; no sap si fer o restar,
i dubta entre creure’s déu o bèstia;
o si s’estima més la ment o el cos,
nascut per morir, pensant per errar;
igualment ignorant és la seva raó,
tant si pensa molt com pensa poc:
caos de pensament i passió, ben barrejats;
espatllat per ell mateix, o al contrari;
mig creat per elevar-se, mig creat per sucumbir;
gran senyor de totes coses, que víctima és de                        [tot;
de la veritat el jutge únic, llançat a infinit error:
glòria, bufó i enigma que és del món!
Alexander Pope (1688-1744), Epístola II (fragment), 1733-1734.
Poesia anglesa i nord-americana.Traducció de Francesc Parcerisas. Barcelona: Ed. 62, 1885, p. 220.
An Essay On Man: Epistle II
Know then thyself, presume not God to scan;
The proper study of mankind is man.
Plac’d on this isthmus of a middle state,
A being darkly wise, and rudely great:
With too much knowledge for the sceptic side,
With too much weakness for the stoic’s pride,
He hangs between; in doubt to act, or rest;
In doubt to deem himself a god, or beast;
In doubt his mind or body to prefer;
Born but to die, and reas’ning but to err;
Alike in ignorance, his reason such,
Whether he thinks too little, or too much:
Chaos of thought and passion, all confus’d;
Still by himself abus’d, or disabus’d;
Created half to rise, and half to fall;
Great lord of all things, yet a prey to all;
Sole judge of truth, in endless error hurl’d:
The glory, jest, and riddle of the world!
Alexander Pope (1688-1744), Epístola II (fragment), 1733-1734.