«No hi havia ningú més agut, intrigant, fi, insinuant, ni amb més malícia i gràcia en l’esperit, ni amb un humor més fi i més picant, ni que dominés millor el seu llenguatge per ajustar-lo a la mesura del de la gent amb qui s’estava. Al mateix temps era, de tots els esperits, el més pervers, el més negre, el més perillós, el més artificiós, d’una falsedat perfecta; les invencions li brollaven de la boca amb un aire de veracitat i de simplicitat tal que bastava per a convèncer fins i tot els qui sabien, sense poder-ne tenir cap dubte, que no deia ni mitja paraula de veritat. Per tot el que n’hem dit era una sirena encisadora, de la qual hom només es podia defensar fugint-ne, malgrat que hom la conegués perfectament. La seva conversa era encantadora, i ningú no remarcava amb més gràcia ni amb més crueltat els ridículs, fins i tot allà on no n’hi havia, i com aquell qui res. Per la resta, molt amant del galanteig mentre que la seva figura li havia permès trobar galantejadors, molt acontentadissa després, i arruïnada finalment pels lacais de més baixa casta. Malgrat aquests vicis, la major part dels quals són tan destructius de la vida en societat, era la persona de moda a la cort i a ciutat. La seva cambra mai no es buidava de la gent més brillant i de la millor companyia, qui sap si per por o per fascinació, i tenia, a més, amics i amigues de molta consideració. Estava molt sol·licitada per les tres filles del Rei: no tenia preferències, però la conveniència de la seva mare l’havia vinculada amb la duquessa de Chartres més que amb les altres. La dominava absolutament. Les gelosies i els embolics que això provocà la van allunyar de Monsieur i del duc de Chartres fins al punt de l’aversió, i la foragitaren. A còpia de temps, de plors i de manyagueries de la duquessa de Chartres, la van tornar a cridar. Tornà a Marly i fou admesa en algunes reunions privades amb el Rei: el distragué amb tanta agudesa que no parlà d’altra cosa amb Madame de Maintenon; aquesta se’n va espantar, i ja només pensà com allunyar-la del Rei (ho aconseguí amb traça i amb constància), i després, com tornar-la a expulsar, per a més seguretat, fins que trobà l’ocasió d’aconseguir-ho.»
El Sentit de la Paraula 