Rosa dels vents, la vostra banderola!

Keith Haring (1958-1990).


L’HOME BRU ROS DEL PORT
rosa dels vents
                            la vostra banderola!
un passaport vers totes les nacions
                 mentre que tinguin mar:
un lai de comiat on hi és dit
              A REVEURE!
desig de no tornar
com no hagin establert telègraf sense fils
tornar
             havent begut tants colors de cervesa
que passegeu un deix d’enamorat de nou:
i un àncora flotant
                                  tatuatge del pit.

Joan Salvat-Papasseit(1894-1924), La gesta dels estels (1922).


Recueillement



Recolliment

Tingues seny, Dolor meva, mantén-te més                                                                      [tranquil·la.
Reclamaves el Vespre; declina; cau la Nit:
una atmosfera obscura embolcalla la vila,
als uns portant la pau, als altres els neguits.

Mentre que dels mortals la legió asservida,
sota el fuet del Pler, l’impietós botxí,
recull remordiments dins la festa envilida,
allarga’m, Dolor meva, la mà, i vine aquí,

lluny d’ells. Mira inclinar-se les difuntes Anyades
sobre els balcons del cel, amb robes antiquades;
sortir del fons de l’aigua la Recança somrient;

sota un pont adormir-se el Sol en l’agonia;
i, com un vast llençol, empès cap a Orient,
escolta, amada, escolta la dolça Nit fent via.

Charles Baudelaire (1821-1867), Les flors del mal (Les Fleurs du mal, 1857). Traducció de Xavier Benguerel. Barcelona: Proa, 1998 (1a. ed. 1985), p. 421.

Recueillement

Sois sage, ô ma Douleur, et tiens-toi plus tranquille.
Tu réclamais le Soir; il descend; le voici:
Une atmosphère obscure enveloppe la ville,
Aux uns portant la paix, aux autres le souci.

Pendant que des mortels la multitude vile,
Sous le fouet du Plaisir, ce bourreau sans merci,
Va cueillir des remords dans la fête servile,
Ma Douleur, donne-moi la main; viens par ici,

Loin d’eux. Vois se pencher les défuntes Années,
Sur les balcons du ciel, en robes surannées;
Surgir du fond des eaux le Regret souriant;

Le soleil moribond s’endormir sous une arche,
Et, comme un long linceul traînant à l’Orient,
Entends, ma chère, entends la douce Nuit qui marche.

Charles Baudelaire, Les Fleurs du mal, 1857.


Mestre, dô’m la saviesa!

Rembrandt (1606-1669), Self-Portrait with Two Circles, c. 1665-9. Londres, Kenwood House.


—Mestre, dô’m la saviesa
d’arribar a vell.
                           —Ten present
que no és un art la vellesa:
ho és portar-la dignament.
Joan Maragall (1860-1911), Pensaments de Goethe. Barcelona: Biblioteca Popular de L’Avenç, 1910, p. 1o.


Les fruites madures

Paul Newman i Joanne Woodward, A New Kind of Love, de Melville Shavelson (1963). 



«Veniu, gaudiu amb delit
de les fruites més madures!
De les roses es fan versos,
les pomes cal mossegar-les.»

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832), Faust. Traducció de Jaume Ortolà. Barcelona, Riurau Editors, 2009, vv. 5.166-5.169. (Segona part de la tragèdia, acte primer)


Tangente

El president del Govern espanyol, Marino Rajoy, amb l’aigua al coll pels escàndols de corrupció. Fotografia: Andrea Comas.

«Oh tu, fornicador de mals, amador de covardies, vanagloriós entre la gent no entesa, fogidor de batalles, squinçador del bé públic.»
Joanot Martorell (1413-1468), Tirant lo Blanch (1460-1464), capítol CVII.


Vull veure encar la flama ponentina

Andre de Dienes (1913-1985),  Nude on the beach (1940). Model Shirley Levitt.



                                                                                                   To S.
serenor
Vull veure encar la flama ponentina
i sentir el vent arrossegant enyors,
i lloaré l’anyada que declina
ara que estic alliberat d’amors.

Que em plau, enmig del card i l’argelaga,
de fer-me vianant inconegut
i respirar la tarda que s’apaga
acondolent-se delmeu goig perdut.

Ja de mi, la follia, desentesa,
quina olor de bona herba fa l’oblit.
Jo cercaré l’hostal de saviesa
on el llum d’oli vetlla cada nit.

Creguí que l’estelada brunzidora
bategava amb el ritme d’una sang;
i que enrosaven la naixent aurora
la llum d’uns ulls i la dolçor d’un flanc.

Ara sé que és la llum qui sola invita
a somnis d’aire i ficcions de foc.
Ja fuig una ombra que es va fent petita.
Ara tot és en pau i en el seu lloc.

Que ja el meu esperit, en la cantada,
s’enceli ni gement ni trasbalsat,
dret com el fum en vespres de glaçada
o com pi muntanyenc descoronat.

Vull veure encar la flama ponentina
i sentir el vent arrossegant enyors,
i lloaré l’anyada que declina
ara que estic alliberat d’amors.

Josep Carner (1884-1970), Poesia, text de l’edició de 1957 revisat i establert per Jaume Coll. Barcelona, Quaderns Crema, 1992, p. 460 [Ofrena] [Les monjoies, 1912; La inútil ofrena, 1924].