Anotació

Empatia

Uma Thurman.

LA MILLOR DE LES QUALITATS ÉS LA SIMPATIA [‘empatia’]. És molt cert pel que fa als homes, però també pel que fa a les dones. Observacions compassives com ara «Quina desgràcia!» adreçades a algú que ha patit un infortuni, o «puc imaginar els teus sentiments…» quan algú està travessant un mal moment, donen plaer, per més que semblin llocs comuns o frases fetes. Si fem l’observació a algú altre, i aquest la repeteix a l’afectat, encara l’agrairà més que si la hi diem directament. L’infeliç no oblidarà mai la nostra amabilitat i voldrà fer-nos saber quant l’ha arribat a commoure.

Si es tracta d’algú proper a nosaltres que ja espera la nostra simpatia, no se sentirà especialment complagut, perquè (pensarà) només rep el que se li deu. Però un comentari afectuós dirigit a persones menys properes forçosament agradarà. Tot plegat sembla prou elemental, però poca gent ho té en compte. Sembla que els qui tenen un bon cap, no solen tenir un bon cor, però per força ha d’haver-hi persones intel·ligents i afectuoses.

Sei Shonagon, Quadern de capçalera [Makura no Soshi, s. x]. Versió de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona, La Magrana, 2007, p. 244.

 
Anuncis

Neu

Tòquio, Japó, una miko (serventa d’un santuari) camina mentre la neu cau al Santuari de Meiji. 
Fotografia: Franck Robichon.


Un dia que el terra estava cobert d’una gruixuda catifa de neu i seguia nevant sense aturar-se, vaig veure uns gentilhomes del quart i del cinquè rang que destacaven per la bona cara que feien i el seu aire jovenívol. Duien les casaques de cort arremangades i es notava la marca del cinturó de cuiro. Les calces de porpra destacaven sobre la neu blanca. També es veien les camises interiors, unes tenyides d’escarlata i les altres d’un rosa groguenc. Els homes havien obert els paraigües, i, com que el vent bufava i la neu els queia a sobre de costat, s’inclinaven una mica en caminar. La neu brillant els cobria botes i esclops… Quin espectacle més bonic!

Sei Shonagon, Quadern de capçalera [Makura no Soshi, s. x]. Versió de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona, La Magrana, 2007, p. 239.



Dilemes

L’artista dissident xinès Ai Weiwei fotografiat despullat a Pequín envoltat de dones en protesta pels càrrecs de pornografia que l’imputa la policia xinesa (nov. 2011).

Fa molt temps hi hagué un emperador al qual només agradava la joventut i va manar que tots els qui tinguessin més de quaranta anys fossin executats. La gent gran va fugir i es va refugiar i amagar a les províncies, deixant la capital al jovent. Hi havia un capità de la guàrdia els pares del qual tenien setanta anys. Estaven terroritzats, car pensaven que si la gent de més de quaranta anys estava prohibida, la seva posició era molt pitjor encara. El capità, però, que estimava moltíssim els seus progenitors, es va negar que fugissin o s’amaguessin lluny. Durant moltes nits va excavar un forat a sota de la casa on vivien, i hi va bastir una cambra on els va instal·lar per poder visitar-los sovint. D’altra banda, va informar les autoritats imperials que havien desaparegut.
(¿Com s’explica aquesta política imperial? Al capdavall, ¿quin mal feien a l’emperador una gent que vivia a casa seva i no es ficava en res?)
Com que el fill era un capità, penso que el pare era un alt dignatari o alguna cosa semblant. Sigui com. sigui, era un noble ancià molt intel·ligent, i el capità, tot i la seva joventut, passava per molt llest i capaç, de manera que l’emperador en tenia un alt concepte.
En aquells temps l’emperador de la Xina volia fer-se amb el nostre país enganyant el sobirà, de manera que contínuament enviava enigmes i qüestions per provar l’agudesa de Sa Majestat. En certa ocasió li va enviar un cilindre de fusta perfectament ribotat d’uns quatre pams d’alçada amb la pregunta: «¿On és el cap i on és la cua?». Com que no hi havia manera de distingir-los, l’emperador es va torbar molt, tant que el capità es va compadir d’ell i va explicar la història al seu pare. «Tot el que cal fer és anar a la vora d’un riu de corrent ràpid», va respondre l’ancià, «i llençar el tros de fusta de través a l’aigua. Llavors girarà sol, i l’extrem que s’encari en direcció al corrent serà el cap. Feu-li una marca i envieu-lo a l’emperador xinès». El capità se’n va anar a palau i va explicar la solució a Sa Majestat com si se l’hagués empescada ell. Acompanyat d’un reguitzell de cortesans, va anar a la vora del riu, va llençar el tros de fusta i va marcar la cara que va prendre la direcció de l’aigua. Tot seguit el van reenviar a la Xina, i va resultar que la solució era la bona.
En una altra ocasió l’emperador xinès va enviar dues serps exactament iguals: ara calia endevinar quina era el mascle i quina la femella. Com que ningú no era capaç de dir-ho, el capità ho va preguntar al seu pare. El vell va dir que calia posar els serpents l’un al costat de l’altre, i acostar a les seves cues una branqueta molt fina. La que bellugués la cua, seria la femella. El capità ho va fer tal com el pare li havia dit, i el serpent que es va moure fou marcat i enviat a Xina.
Passat un temps l’emperador de la Xina va enviar a Sa Majestat una joia petita amb set curvatures, que travessava un forat obert pels dos extrems. «Passa un fil per dins de la joia», va escriure. «Al nostre país tothom sap fer-ho.» Sa Majestat va cridar els menestrals més destres, però no se’n van sortir. També van provar-ho els nobles, però sense èxit. Una vegada més el capità es va adreçar al seu pare. «Cal que agafeu dues formigues grans», digué l’home. «Lligueu uns fils ben prims al voltant dels seus cossos, i, a l’extrem d’aquests, uns fils més gruixuts. Unteu amb mel un dels orificis i poseu les formigues davant de l’altre.» El capità va explicar-ho a l’emperador, van cercar les formigues i tot es va fer tal com havia dit el vell. En ensumar la mel, els insectes van començar a avançar pel passatge i ben aviat van sortir per l’altre cantó. Quan la joia enfilada fou tornada a la Xina, els habitants del país van decidir que els japonesos eren gent molt llesta i no tenia cap sentit continuar enviant-los endevinalles.
Molt impressionat pel que el capità havia aconseguit, Sa Majestat li va preguntar què podia fer per ell i quin rang desitjava. «No vull cap rang ni càrrec especial», digué el capità. «Només vull que la gent gran que ha fugit i s’ha amagat, pugui tornar a la capital sense entrebancs.» «Molt senzill», digué l’emperador. La gent gran va restar encisada en sentir aquella notícia, i el capità fou nomenat gran ministre.

Sei Shonagon, Quadern de capçalera [Makura no Soshi, s. x]. Versió de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona, La Magrana, 2007, pp. 234-236.




To Sali

Bérénice Bejo, protagonista, amb Jean Dujardin, de la pel·lícula The Artist (2011), dirigida per Michel Hazanavicius.


«Al capdavall, ¿qui s’atiparia de veure com els cirerers floreixen totes les primaveres?»
Sei Shonagon, Quadern de capçalera [Makura no Soshi, s. x]. Versió de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona, La Magrana, 2007, p. 84.

Makura no Soshi

Katsushika Hokusai (1760-1849), La casa de te de Koishikawa L’endemà de la nevada, xilografia núm. 24 de la sèrie Trenta-sisvistes del Mont Fuji, c. 1830.



a la primavera l’hora que més em plau és l’alba. Els cims de les muntanyes es van retallant de mica en mica a mesura que la llum del sol els il·lumina, i els núvols llargs i prims de color violaci semblen esfilagarsar-s’hi a sobre.
A l’estiu són les nits. I no solament quan brilla la lluna, sinó també les nits fosques, quan les cuquetes de llum volen d’ací d’allà. Fins i tot si plou, que boniques que són les nits d’estiu!
A la tardor adoro els capvespres, quan el sol se’n va a la posta fregant la silueta de les muntanyes i els corbs tornen als nius volant en grups de dos, de tres o de quatre. Però encara m’agraden més els estols d’ànecs silvestres, talment taquetes fosques en un cd llunyà. Quan el sol ha desaparegut, la cançó del vent i el zumzeig dels insectes m’omplen el cor de melangia.
A l’hivern, però, no hi ha res millor que les primeres hores del matí. Resulta meravellós quan ha nevat tota la nit, però també quan el terra és blanc de gebre. O fins i tot quan no hi ha neu ni gebre, i les minyones van d’una cambra a l’altra atiant el foc dels brasers i omplint-los de carbó. Vet aquí el que escau a l’estació del fred! Però quan s’acosta el migdia, per poc que l’aire s’escalfi, ningú no pensa ja a mantenir els brasers encesos, i només hi resten unes quantes piles de cendres blanquinoses i oblidades.

Sei Shonagon, Quadern de capçalera [Makura no Soshi, s. x]. Versió de Xavier Roca-Ferrer. Barcelona, La Magrana, 2007, p. 39.